La construcció de l'Estat rus per part de les seves classes dirigents, la noblesa, va transformar-se sense solució de discontinuïtat en la creació d'un imperi que en etapes successives va estendre les seves fronteres fins a l'oceà Pacífic, ocupant la immensa extensió de terreny siberiana i dominant els seus múltiples pobles. Una cosa semblant es pot dir de la zona farcida de muntanyes del Caucas. En el continent europeu les fronteres russes han avançat i retrocedit en nombroses ocasions al llarg dels segles.

El nucli territorial de la Rússia inicial necessitava trobar una sortida al mar. Primer va ser al nord, el Mar de Barents, desprès va seguir el Bàltic, a l'oest, on el tsar Pere I va instal·lar la nova capital, Sant Petersburg. A continuació, l'arribada a les costes siberianes del Pacífic, a l'est, i, finalment, la conquesta de les terres de la part nord del Mar Negre, al sud, que dona accés al Mediterrani. I aquí, enmig, se situa la península de Crimea. La potencia terrestre de l'os rus, si volia mantenir les conquestes i fer-ne de noves, precisava el complement marítim, el domini de les zones marines pròximes a les seves costes i la possibilitat de fer-se present més enllà.

La geografia i el clima
Una vegada més la geopolítica ha portat a unes línies d'actuació que es mantenen des de fa segles. Les costes de l'imperi rus estan en zones geogràfiques que degut al clima durant bona part de l'any estan bloquejades, perquè el fred converteix l'aigua en gel. La única excepció son les costes del Mar Negre. I aquí torna a aparèixer la península de Crimea i el seu port de Sebastopol, on està la flota més poderosa de l'imperi rus.

Els tsars i tsarines van expandir l'imperi fins a extrems inimaginables. Encara avui dia Rússia és l'Estat més gran del món, en extensió territorial. Però una de les zones més cobejades i que més es va resistir a caure a les seves mans va ser el khanat dels tàrtars de Crimea. Durant segles els tàrtars d'aquella zona van ser un Estat que feia de tap a les aspiracions russes en la seva expansió cap el sud. Va ser la tsarina Catalina qui, després de derrotar l'imperi turc, el 1783 va conquerir Crimea.

Des de finals del segle XVIII Crimea, doncs, va pertànyer a Rússia fins que el 1954 el líder soviètic Khruscov, ucraïnès, la va regalar a Ucraïna. En aquell temps tant Rússia com Ucraïna formaven part de l'URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques). Quan va caure l'URSS, el 1991, Crimea va continuar formant part de la nova república independent d'Ucraïna, però Rússia va assegurar-se el control del port de Sebastopol mitjançant un acord.

Putin té males puces
Després del període transitori del president rus Ieltsin, l'arribada al poder de Putin va significar la recuperació de la tradicional política imperial. De les quinze repúbliques sorgides de la descomposició de l'URSS sols les tres bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) van poder fugir del domini rus, entrant a formar part de la Unió Europea i la OTAN. Les altres onze han quedat satel·litzades per Rússia. Quan una d'elles, Geòrgia, va intentar alliberar-se va ser ocupada militarment i el preu pagat per la retirada de tropes va ser continuar sota el mantell "protector" rus i la pèrdua de dues regions (Abkhazia i Ossètia del Sud), ara controlades per Moscou.

Ara ha estat el torn de Ucraïna en la decisió de sortir-se'n de l'òrbita russa i el preu que li ha posat Putin ha estat la pèrdua de Crimea. Rússia ara no sols té el port de Sebastopol sinó tota la península. La geopolítica marca les pautes de la política del Kremlin quan aquest actua en sentit imperialista. Ni els Estats Units d'Obama ni la UE de Merkel poden fer res efectiu per fer retrocedir a Putin. I el destí final de l'orientació de Ucraïna encara penja d'un fil perquè es tracta d'un Estat en fallida econòmica i qui té la clau de l'energia és Rússia. La UE pot pagar una elevada factura per intentar salvar l'economia ucraïnesa però li falta força, determinació i unitat interna per garantir la llibertat d'Ucraïna front el nou imperi rus.