Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 13 de de setembre del 2012 | 17:14
Crònica · Internacional
Antoni Reig
Periodista

Models. Ni Quebec ni Escòcia: Països Catalans

En el moment històric a què hem arribat després d'aquest Onze de Setembre hi ha un debat ja superat, obsolet: el del model a seguir en el camí cap a la independència. Durant molts anys ens hem emmirallat en processos com el del Quebec i, més recentment, el d'Escòcia.

Doncs bé, els catalans no tenim un model a imitar sinó que estem creant el nostre propi model, el dels Països Catalans.

Si ens atenem a les dades ens trobem en un triple empat entre Quebec, Escòcia i Catalunya. En tots tres casos, les enquestes donen als independentistes el 35% de suport de la població respectiva. Però són situacions força diferents i, en aquests moments, l'empenta que tenen els sobiranistes catalans no la tenen altres pobles que, aparentment, es troben en situació semblant.

La setmana passada van celebrar-se eleccions legislatives al Quebec i va guanyar-les, per estret marge, el sobiranista Partit Quebequès (PQ), derrotant al fins aleshores governant Partit Liberal, federalista. El PQ va treure el 32% dels vots mentre els liberals obtenien el 31%. No obstant, el nacionalisme quebequès avui dia no està monopolitzat pel PQ sinó compartit amb altres partits que se situen a la seva dreta i a la seva esquerra, com és el cas del centredretà Futur del Quebec, que ha tret el 27% dels vots.

Més enllà dels vots i els percentatges i les divisions entre independentistes, se situa el fet que després de les dues derrotes en referèndum del 1980 i 1995, en els quals els federalistes canadencs van derrotar els sobiranistes quebequesos, actualment els dirigents del PQ no s'atreveixen a convocar un nou referèndum perquè saben que el perdrien, per tercera vegada.
L'estat del Canadà se situa a les antípodes polítiques de l'espanyol pel que fa a tractament de minories
Canadà és un estat federal que reconeix al Quebec com a nació i el respecte existent per la llengua i cultura franceses predominants al Quebec estan a enorme distància de la política que practica l'Estat espanyol respecte la llengua i cultura catalanes. El 1998 el Tribunal Suprem del Canadà va reconèixer al Quebec el dret a negociar la seva separació. En aquest context polític, lingüístic i cultural, a l'actualitat els sondejos indiquen que sols el 35% dels quebequesos es declaren independentistes.

Conseqüència evident: el model quebequès no ens serveix perquè l'actual encaix polític resulta satisfactori per a una majoria de la gent i perquè l'Estat del Canadà se situa a les antípodes polítiques de l'espanyol pel que fa a tractament de minories dins de l'Estat o pel que fa a la relació entre pobles diferents que conviuen dins d'unes mateixes fronteres.

La moda del model escocès
El model de moda dels últims anys a casa nostra ha estat el d'Escòcia. El moviment nacionalista escocès està estructurat bàsicament al voltant de un sol partit, l'Scottish National Party (SNP) o Partit Nacional Escocès (PNE), que governa actualment l'autonomia i te un líder clar, Alex Salmond, primer ministre d'Escòcia. A les eleccions autonòmiques del 2011 el Partit Laborista, que fins aleshores era majoritari a Escòcia, va ser castigat a les urnes i va guanyar el SNP. Segons els analistes més que el desig d'independència el que va afavorir els sobiranistes va ser el desgast polític i la crisi econòmica que van ser la causa de la derrota laborista.

Tot i tenir a les seves mans el govern d'Edimburg les enquestes, des de fa anys, donen un clar estancament dels partidaris de la independència, que se situen entre el 35% i 40% de la població. Actualment, amb les dades de què es disposen, els independentistes perdrien si se celebrés un referèndum. Per aquesta raó el primer ministre britànic, el conservador David Cameron, vol que se celebri al més aviat possible, és a dir, durant el 2013, mentre que el SNP el té programat pel 2014, és a dir, amb temps suficient per poder canviar l'actual situació. De totes maneres, com que ni el mateix Salmond se'n refia dels possibles resultats, el líder ha plantejat un referèndum amb tres preguntes: si, no i més autonomia. Així, podria salvar la cara amb un resultat intermedi que li donés més poder a Escòcia, sense arribar a la sobirania plena.
El nom oficial és 'Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord', Queda clar, doncs, que és un estat plurinacional. L'espanyol només reconeix una nació
Escòcia es va integrar al Regne Unit de la Gran Bretanya el 1707. El Regne Unit està format per Anglaterra, Escòcia i País de Gales. Però el nom oficial és Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda del Nord, perquè també integra el nord de l'illa d'Irlanda. Per tant, queda clar per tothom que és un estat plurinacional, mentre que l'Estat espanyol només reconeix una nació, la espanyola. La nació escocesa, reconeguda com a tal pel govern britànic, pot convocar un referèndum d'autodeterminació. La nació catalana, no reconeguda com a tal pel govern espanyol, no te aquest dret. I no sembla que ni dretes ni esquerres espanyoles estiguin disposades a reconeixe'l.

Un model propi pels Països Catalans
La lliçó és que els catalans. en el camí cap a la recuperació de la sobirania perduda fa tres cents anys. hem d'elaborar el nostre propi model. De moment, la nació cultural i lingüística no se superposa amb la política. País Valencià i Illes Balears són governades per la dreta espanyola mentre Catalunya té una societat prou madura per accedir a la independència. També en el nostre cas (com Quebec i Escòcia) tenim unes enquestes que donen un 36% de sobiranistes però aquesta és una xifra creixent des de fa tres dècades i en un referèndum més de la meitat de la població diria que sí a la independència, segons els sondejos.
Els catalans només som mals espanyols, estranys, descontents, i sense cap mena de dret. Ni tan sols podem expressar-nos en un referèndum
Quebec i Escòcia tenen estancats el nombre de partidaris de la sobirania mentre que a Catalunya creix (País Valencià i Illes Balears estan a gran distància) i així com Canadà i la Gran Bretanya reconeixen l'existència d'un poble quebequès i una nació escocesa i els seus drets, inclòs el d'autodeterminació, els catalans no existim per l'Estat espanyol, només som mals espanyols, estranys, descontents, i sense cap mena de dret (excepte el de manifestar-nos). Ni tan sols podem expressar la nostra opinió en un referèndum. L'última vegada que els catalans van votar en referèndum, aprovant l'Estatut, un tribunal espanyol (el Constitucional) s'ho va carregar amb una sentencia en contra. Això no ha passat a cap altra Estat de l'Europa occidental.

En els segles XIX i XX les oligarquies econòmiques i polítiques governants espanyoles van deturar les aspiracions nacionals catalanes amb cops d'Estat militars, en el segle XXI fan servir els jutges i els polítics. De la mateixa manera que l'existència de la Unió Europea impedeix solucionar problemes interns fent servir els militars hi ha un factor potent que es diu opinió pública internacional i això que un poble no tingui dret a expressar-se no queda gens bé. La teoria diu que l'objectiu de la Unió Europea és assegurar als pobles europeus la pau i la prosperitat, la democràcia i la llibertat. A l'Europa actual els dirigents polítics no poden fer el que volen sense rendir comptes als seus col·legues europeus.

El nostre model nacional d'accés a la sobirania ha de tenir en compte aquests factors, entre molts d'altres. El nostre marc d'actuació és nacional (Països Catalans), estatal (Espanya) i continental (Unió Europea).

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Indica publicitat