Això de les dues ànimes del PSC és una "cursileria". Ho ha escrit al seu blog el diputat a Madrid Daniel Fernández, defensor de les bondats de viure sota el mateix sostre que el PSOE. Mentre a Catalunya els dos sectors del partit -en el fons vells coneguts que fa anys que se la tenen jurada- han tornat a la batalla, al grup parlamentari al Congrés hi ha calma i unitat.
Poc després dels desastrosos resultats socialistes al 28-N, els 25 diputats de Madrid es van reunir per blindar-se: ells no volien ser, de cap de les maneres, el cap de turc que pagués els plats trencats. Sabien, com així ha estat, que el primer element que es posaria sobre la taula és la necessitat de tenir grup propi a Espanya i ells no en volen ni sentir a parlar.
Sota l'aixopluc dels socialistes espanyols, el PSC ocupa la vicepresidència primera de la Mesa; la secretaria adjunta del grup socialista (169 diputats que depenen de tu); portaveus en comissions tan importants com la d'Exteriors... i el més important: al carrer Nicaragua saben que on millor se'n surten és a les eleccions generals gràcies, precisament, al paraigües de la marca PSOE. I encara una altra cosa que, massa sovint, des de Catalunya s'oblida, i és que els socialistes catalans hi estan còmodes convivint amb els socialistes espanyols, s'entenen molt bé (amb l'única excepció de Sixte Moral, un independentista a les files socialistes).
El PSC més federal vol ser a Espanya i està satisfet de respirar a Madrid a través dels pulmons del PSOE. Dies enrere, un alt càrrec socialista espanyol deia que el PSC "té molta autonomia". Algú li va haver de recordar que la té tota perquè és un partit diferent. Potser no anava tan errat i, parafrasejant en Josep Guia, haurem de dir: "s molt senzill, digueu-li PSOE". I és que aquesta podria ser una solució possible: per què no un Partit Socialista d'obediència catalana per a Catalunya que no es presenti a Espanya i una marca del PSOE a Catalunya que ho faci al revés? Ja ha arribat l'hora de clarificar les coses perquè el país ja no és el mateix que escoltava pacient a Raimon Obiols sense queixar-se.
