La tisorada social que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar dimecres passat al Congrés dels Diputats, ha marcat un abans i un després en la política espanyola. Les coses ja no tornaran a ser com abans. I no és només perquè l'economia s'ajustarà i molts s'adonaran que han estirat més el braç que la màniga. Ni perquè l'estat del benestar, tal com l'hem conegut fins ara, s'haurà de revisar. L'abans i el després el marca la figura de Zapatero, i la seva estrella, que s'ha apagat definitivament i marca un canvi de cicle. Tal com assenyalava un assessor parlamentari, durant el debat de dimecres agafant-se a la filosofia oriental, s'ha tancat el cicle del karma que es va obrir amb l'11-M. Zapatero va substituir un José María Aznar que, amb la seva supèrbia, es va enterrar a si mateix. Ara és el líder socialista qui, pel seu excés de confiança, ha posat punt final a l'etapa de la Nueva vía' socialista.
L'arribada de Zapatero al poder, després dels atemptats de l'11 de març del 2004, va ser interpretada, tot i que a una escala molt més petita, com un succés històric. Després de l'omnipotència aznariana, un jove advocat de Lleó arribava a la Moncloa prometent un nou tarannà i l'evolució de l'estat autonòmic. Posteriorment s'ha interpretat com un excés de tacticisme, però molts van viure esperançats la promesa que va fer ZP de respectar l'Estatut que aprovés el parlament. Això, en el que a Catalunya es denomina eix nacional. En l'eix esquerra-dreta, els cadells del PSOE, capitanejats per l'actual secretària d'organització, Leire Pajín, s'han aixoplugat sota la figura del president espanyol confiats que formaven part d'una espècie d'evolució de la tercera via socialdemòcrata inaugurada per Tony Blair i Anthony Giddens. El problema és que el somni, amb la retallada social ordenada per Barack Obama i Brussel·les, s'ha trencat.
El canvi de cicle dins les files socialistes s'exemplifica en un detall: quan Zapatero va acabar el seu discurs anunciant la baixada de sous funcionarials i la resta de mesures, al voltant d'una vintena de diputats del PSOE no es van aixecar i tampoc van aplaudir. Ni tan sols la bancada del PP s'esperava una tisorada tan dràstica. I els dies següents, els missatges de líders de pes del PSOE com José Blanco o Manuel Chaves demanant un augment d'impostos a les rendes més altes confirmen la fragilitat -per no dir pràcticament inexistència- del lideratge de Zapatero. S'acosten temps molt durs pel PSOE, i els que s'han mofat de Mariano Rajoy per les seves dificultats de lideratge dins del PP poden començar a empassar-se les seves paraules.
