Aznar és el que manega els fils. La gent ho sap i calla. A alguns, a dreta i a esquerra, els fa por. A d'altres, del PP i del PSOE, els encanta el que diu perquè ells també ho pensen però no gosen fer-ho públic. Aquesta setmana ha quedat clar que una Espanya federal és impossible. Parlem-ne.
El Senat ha fet un pas ínfim que seria obvi en qualsevol Estat amb una mínima vocació democràtica: es pot parlar en català, euskera i gallec quan -alerta!- no hi ha cap membre del govern espanyol (del que forma part Carme Chacón, cap de files del PSC a Barcelona, fem memòria...). Aquest gest insignificant ha creat una reacció d'urticària immediata a la dreta mediàtica i entre polítics socialistes i populars, que santifiquen l'austeritat mentre engoleixen bon pernil de Sevilla i un vinet de la Rioja (per fer-se passar l'ensurt). El més preocupant és que llevat d'algun mitjà de comunicació progressista -com Público- a Madrid ningú ha sortit en defensa dels drets lingüístics de milions de ciutadans d'aquest Estat. Hi ha federalistes, pocs, però estan desactivats, sense partit i sense un horitzó una mica esperançador.
Al mateix temps, l'expresident espanyol José María Aznar ha decidit que és hora de començar a ajustar les parets de l'Estat autonòmic, aquell que ja l'any 1978 Joan Fuster avisava que no serviria per res. s a dir, no tan sols és inviable aprofundir en estructures federals, sinó que els dos grans partits d'Espanya comparteixen, amb petits matisos més de forma que de fons, que cal passar la clau a la descentralització. José María y cierra España! I no hi ha més cera que la que crema.
Amb aquesta agenda pública, sumada a la crisi econòmica, el PSOE ho té magre per confiar en la remuntada electoral. Això només beneficia al PP i a Rosa Díez, la veritable aznarista del Congrés. Potser per això, per recuperar la bandera de l'unitarisme, Rajoy ha assegurat que en un país "normal" no es parlaria català al Senat. No li falta raó. Amb la seva actitud, creix l'independentisme i pot ser que algun dia al seu país "normal" només parlin castellà i, al nostre, català sense haver de demanar permís a ningú. Cadascú a casa seva i tant amics.
