"No soy monedita de oro pa'caerles bien a todos", diu la ranxera mexicana. A aquesta lletra es va agafar la presidenta madrilenya, Esperanza Aguirre, per justificar l'aposta recentralitzadora que va fer dimarts a la Moncloa.
Madrid ·
La musiqueta espanyolista fa temps que sona però molts a Catalunya han abaixat el volum de la ràdio per no sentir-la. Hi ha qui encara creu que el PP és una dreta civilitzada, homologable a l'europea però ara ha arribat la lideressa del nacionalisme liberal espanyol amb els seu exèrcit de mariatxis per tocar a tota marxa.
"Jo dic el que penso", va afirmar. En realitat, però, volia dir: "El que pensem". Perquè l'error rau en creure que Aguirre és el vers lliure dels populars, que només es representa a ella mateixa. La Dama de Ferro madrilenya és gat vell de la política i, si alguna cosa no té, és ganes de jugar-se-la més. Acostumada a les lluites dins del partit, derrotada en moltes d'elles, ara va amb peus de plom i quan es tira a la piscina, abans mira si hi ha aigua.
La música dels mariatxis espanyolistes seguirà tocant, collant Rajoy i ofegant les autonomies amb ànsies de llibertat
Si Aguirre, després de reunir-se amb el president espanyol, exigeix retornar les competències de sanitat, justícia i educació a l'Estat espanyol és perquè sap que la militància l'aplaudirà amb les orelles. Sobretot a Madrid, on s'editen els grans diaris de la dreta que no s'acaben de refiar de maricomplejines, com la caverna va qualificar fa anys Rajoy. El problema és que, fent veure que la frena, ara el president espanyol reforça el seu suposat perfil moderat i dóna oxigen als qui, des de CiU i algun important grup de comunicació català, encara defensen l'entesa amb el PP.
Però que ningú s'enganyi. Quan Aguirre reclama acabar amb el cafè per a tothom no està pensant ni en La Rioja ni en Múrcia. Està pensant en les nacions amb voluntat real d'autogovern, com Catalunya. Al govern espanyol, a més, aquest tipus de discursos públics el blinden per no cedir a les legítimes demandes catalanes com el pacte fiscal: Rajoy ensenya els dobermans a qui es passi de la ratlla i fa un gest de resignació. "Ja ho veieu, jo voldria però és que els meus no em deixen..." I mentrestant per compensar-ho a Catalunya, observem esmaperduts com l'Alícia fa de policia bo, gesticula molt i agafa el pont aeri amunt i avall com si fos la presidenta de la Generalitat.
La música dels mariatxis espanyolistes seguirà tocant, collant Rajoy, ofegant les autonomies amb ànsies de llibertat. Ara toca veure si el gruix del nacionalisme català que ens governa seguix abaixant el volum de la ràdio o la tira definitivament al riu i en compra una de nova. O què més ens cal per adonar-nos de com agraeix l'espanyolisme el discurs de la responsabilitat per no posar en joc les finances de l'Estat?