Madrid · Fins fa quatre dies –de fet, fins al capvespre de l'11-S– Madrid ha estat sord a l'auge del sobiranisme, que ha anat consolidant-se amb pas ferm des del cop de porta del Tribunal Constitucional a l'Estatut.

Com ha dit aquesta setmana el President Mas, tot plegat ha evidenciat la fatiga d'uns amb els altres. De cop i volta, aquesta setmana els espanyols han vist les orelles al llop i ara comencen a córrer, d'un costat a l'altre, com un gall sense cap.
El PP ha optat per implorar als sectors unionistes de CiU perquè frenin el tsunami
El PP, que en un estat democràtic real hauria acabat als tribunals per atiar l'odi als catalans, ha optat per tres vies: silenci oficial, obrir el ventilador perquè voleï la brossa de la dreta mediàtica, i implorar desesperadament als sectors unionistes de CiU –apinyats a l'entorn de Duran– perquè frenin el tsunami. El PSOE, que va arraconar sense miraments el tímid catalanisme del PSC, es limita a aixecar la bandera de l'autonomisme.

El partit torna a estar governat pels vells felipistes jacobins dels anys noranta que passen olímpicament de la súplica de Pere Navarro perquè es desenterri el discurs federalista (una petició que arriba 10 anys tard i que ja només sona a broma de gust pèssim).

El més interessant, però, és que l'esclat d'una independència lluminosa, que sembla més que mai a tocar, ha agafat amb el peu canviat la societat espanyola. Per primera vegada en molt temps, l'ha posat davant del mirall i ha demostrat que el problema catalán no existeix.

El problema d'Espanya és Espanya. El problema el tenen ells. Nosaltres tenim la nostra solució pròpia, un camí apassionant que ja no mira Ebre enllà. Catalunya ha triat i ja només es fixa en Europa per ser-ne, com diu l'ANC, un nou estat de ple dret.
Uns espanyols comencen a acusar els altres d'haver deixat que la situació arribés fins a aquí. No s'adonen que la culpa és de tots ells
La massiva manifestació de l'11-S, que va engrandir la dignitat del poble català, ha demostrat que el país té un relat en construcció valent, clar i coratjós. I ha demostrat que, sense Catalunya, l'estat espanyol és un magma incert que s'enfonsa, que es desintegra, que s'empobreix, econòmica, cultural i moralment. Per això, perquè ho noten, s'ha obert la caixa dels trons: uns espanyols comencen a acusar els altres d'haver deixat que la situació arribés fins a aquí.

No s'adonen –o no volen– que la culpa és de tots ells, per justificar i estimular l'opressió, l'espanyolisme, la mala fe o la simple desídia durant anys, segles. Aquest, però, ja no és el nostre problema. Catalunya, nuevo Estado de Europa. Ho entenen a Madrid?