La reforma de govern empresa per José Luis Rodríguez Zapatero té una lectura valenciana, i aquesta convé fer-la en castellà: "de 3 ministros a sólo 1".
L'eixida del vicepresident segon i ministre d'Economia, Pedro Solbes (natural del Pinós, Vinalopó Mitjà), i la del fins ara ministre de Sanitat, Bernat Soria (oriünd de Carlet, Ribera Alta), significa la pèrdua del 66% del pes valencià que hi havia a l'executiu del PSOE. No és poca cosa, doncs.
Encara menys quan, al proppassat congrés nacional del PSPV, Zapatero va comprometre's de valent a fer mans i mànigues perquè els socialistes valencians recuperaren terreny al PP. Si el PSPV no creix significativament el seu cabal de vots, Zapatero haurà de mantenir un nivell de suport difícilment repetible al Principat i el País Basc. Si no, perillarà i molt la seua supremacia sobre els conservadors.
Comptat i debatut, no és aquest el millor missatge que el lleonès podia enviar a la tropa valenciana. Sí, el dia de la clausura del congrés, el 28 de setembre del 2008, va mostrar-se entusiasmat per conèixer de ben a prop la nova executiva del PSPV, fins i tot va instar-los a menjar amb ell una paella en la intimitat, però d'aquella promesa, res no se'n sap. Avui Zapatero té preocupacions molt més serioses que no penetrar a un territori, el País Valencià, que el considera aliè com pocs. Si de cas, com Madrid i Múrcia.
No està per aquests romanços, actualment, i Jorge Alarte, el jove secretari general que va ser escollit al conclave en qüestió, troba que la cosa no va per gaire bon camí, ni amb els casos de presumpta corrupció que han surat a l'entorn del PP valencià. De ben segur que l'alaquaser signaria ara mateix quedar a 9 o 10 punts del PP als comicis europeus del 7 de juny. En realitat, tots els indicadors auguren una (nova) severa derrota dels socialistes valencians a les urnes.
Le remodelació ministerial ha estat més aviat dolenta pels interessos electorals del PSPV. Certament, ni Solbes ni Soria no tenen cap pes orgànic al si de la federació socialista valenciana, però eren coneguts i feien possible que el País Valencià fora l'autonomia més i millor representada al govern espanyol. La seua coneixença pública els va permetre, a l'un, anar de número 2 per Madrid el 9 de març del 2008, i a l'altre, encapçalar la candidatura socialista per Alacant.
La seua retirada de la primera línia política, que és el que passarà a partir d'ara (Solbes liderarà algun 'lobby' econòmic, potser d'àmbit europeu, i Soria és ben probable que retorne al camp de la recerca), redueix sensiblement la capacitat del PSOE de dir que està implicat al 100% amb el futur del PSPV, la segona federació en pes de militants a tot l'estat però, alhora, la que més magre té retornar al poder de totes les de 'primera divisió'. Ni Solbes ni Soria, tot s'ha de dir, no han fet cap mostra de sensibilitat envers els valencians, no han aprofitat els càrrecs per transmetre la imatge que ells ho eren, de valencians, i que feien pinya amb el PSPV per capgirar la problemàtica situació que aquest pateix.
Ara bé, com que en política sempre hi ha qui fa la lectura positiva de la notícia luctuosa, els socialistes valencians miren d'acontentar-se amb dos detalls que no són menors, però que caldrà veure quina influència real tenen en el futur de la formació. D'una banda, la designació com a ministre de Foment del gallec José Blanco, que manté una bona sintonia amb Alarte i que podria fer més visible les inversions del govern estatal al País Valencià. Els ciutadans valencians tenen la sensació, encomanada a la perfecció pel PP, que Zapatero margina el País Valencià i que no hi inverteix gaire res.
De fet, molts pensen que les obres del TGV són aturades i que, mai més ben dit, no s'hi veu la llum, a la fi del túnel. La velocitat alta farà cap a València després que ho haja fet a Ciudad Real, Valladolid o Màlaga, però els socialistes valencians han estat incapaços de comunicar que el mapa d'inversions en temps d'Aznar no va ser gens beneficiós pels interessos propis. Ara serà responsabilitat de Blanco materialitzar aquestes inversions. Paral·lelament, Blanco haurà de comprometre's també a fer passes sinceres respecte l'arc mediterrani, un tema que no figurava a l'agenda dels populars valencians fins que l'empresariat autòcton els han fet veure que el mapa europeu d'infraestructures deixa de costat el País Valencià. Fer gestos envers l'arc mediterrani no resultarà senzill, però, donat el dèficit que comença a arrossegar l'executiu espanyol.
La responsabilitat ministerial de Blanco, sumada a la designació de Manuel Chaves com a vicepresident de Cooperació Territorial i les ocupacions de Zapatero, farà que la secretària d'organització del PSOE, la benidormera Leire Pajín, guanye molt de pes a la formació. Serà ella la veu del partit, per davant de les del president, secretari general i vicesecretari general. Serà ella qui haurà de posicionar el partit de cara a la ciutadania, i en aquest sentit la seua condició de valenciana podria ajudar Alarte a conscienciar Ferraz de la necessitat d'implicar-s'hi a fons.
Blanco i Pajín van ser qui van ascendir Jorge Alarte al cim del PSPV, fent demostracions públiques de suport cap a ell i en contra de l'altre aspirant a la secretaria general, Joaquim Puig. s ara que tots dos estan a la primeríssima línia política, que l'elegit espera rebre més i més signes de complicitat. Sense l'ajuda de tots dos, li costarà d'escurçar distàncies amb el PP.
