Les presses per arribar els primers a la segona onada d'aprovacions estatuàties, la que va esdevenir-se a partir del 2004 amb l'accés de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, va dur els polítics valencians a aprovar, a espentes i redolons, un nou text poc ambiciós, absolutament coix en matèries com ara el finançament. Francisco Camps n'era conscient, i per això va entendre que calia un cop d'efecte que esmorteira les acusacions de reforma light. s arran d'aquesta decisió que va inventar-se (o els tècnics de la Generalitat Valenciana van inventar-se per ell, més aviat) la ja famosa clàusula Camps, una diposició addicional que té per objecte igualar el País Valencià a qualsevol altra autonomia que puga millorar el seu autogovern. Dit d'una altra manera, és l'escletxa per què Camps i els seus pretenien copiar, o fer veure que podien copiar, aquelles autonomies que als seus estatuts obtingueren més tard competències sucoses. Era, segons molts constitucionalistes, una clàusula banal, en va, inútil.
Era, segons molts dels polítics del PSPV-PSOE que van negociar amb el PP la reforma, una directa "imbecil·litat". El cas és que Camps va patrocinar-la, va desencallar el procés de reforma estatutari i va servir perquè els valencians, ara sí, arribaren els primers a la nova fase reformista mampresa a l'estat. Els socialistes van aprovar el text d'aquella manera, amb una cara de pomes agres que no es podien treure cap d'aquells dies, però amb l'esperança que l'esperit pactista que en tot moment va demostrar qui era secretari general autòcton, Joan Ignasi Pla, li servira per arrapar alguns vots dels electors més moderats del PP. I, sobretot, volien ofrenar a Zapatero un text marc poc agosarat que esdevinguera una mena de llistó insalvable per la resta, excepció feta de Catalunya, que era clar que aconseguiria una carta magna més digna. A la fi, peró, va resultar que fins i tot Andalusia tenia un estatut molt més avançat que no el valencià.
D'aquella desfeta arriben ara les penoses conseqüències. El PP és plenament conscient que no té blindat per via estatutària aspectes com ara la inversió en infrastructures, cosa que sí recull el redactat andalús i també el català. Camps i el seu gabinet aspira ara a retocar l'Estatut mínimament, sense que això implique d'iniciar un nou procés de reforma en tota regla (ponència a les Corts, aprovació a València, aprovació al Congrés dels Diputats i al Senat espanyol, i ratificació de nou a l'hemcicicle valencià). La manera per què vol aconseguir-ho no té res a veure amb la clàusula Camps, però, sinó que es confia en la bona fe del PSOE: tant a la plaça de Sant Llorenç de València com a la madrilenya carrera de San Jerónimo.
Fet i fet, els grups parlamentaris valencians ja disposen, de fa un mes, de l'esborrany que espera aprovar el PP al més prompte possible. Una disposició addicional nova de trinca obligaria l'estat espanyol a invertir en infrastructures tant com a Andalusia, és a dir, seguint els criteris poblacionals, cosa que sens dubte significaria una despesa notable: el País Valencià compta 5 milions d'habitants, la quarta més poblada de l'estat, i inclou la tercera i quarta província al rànquing demogràfic: València i Alacant només van per darrere de Madrid i Barcelona. Aquest factor, el poblacional, repercutiria i molt en les inversions que hi arribarien, en tant que el govern estatal es veuria collat a esmerçar-hi els diners compromesos.
El problema és que el vicepresident tercer espanyol i resposable de la Política Territorial, Manuel Chaves, ja ha avisat que aquesta iniciativa legislativa del PPCV és "electoralista" i que l'executiu de Zapatero pensa filar-hi prim. D'alguna manera, qui era president andalús quan aquella autonomia va reformar el seu estatut, ve a confirmar les sospites que tothom més o menys interessat ja tenia, al País Valencià: la vacuïtat de la 'clàusula Camps i l'excessiva celeritat amb què va tramitar-se la reforma valenciana, potser pel drama atàvic que s'arrossegava de la transició a la democràcia, quan aquest país va accedir per la via lenta al procés autonòmic. Un fet que s'afegia a la no-aprovació, en temps de la república, d'un estatut propi.
Ja ho diu la cançó d'en Raimon: "Al meu país, la pluja no sap ploure; o plou poc, o plou massa. Si plou poc és la sequera; si plou massa, és un desastre."
