Embolica que fa fort. El PPCV s'ha entestat a reformar (o això fa veure) l'Estatut d'autonomia del País Valencià, aquell que ja va ser reformat el 2006 gràcies al pacte exprés entre populars i socialistes, que van treure endavant aleshores la primera de les reformes estatutàries aprovades sota el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Una "segona transició", en deien, que van inaugurar els valencians (els mateixos que, a la primera, van ser dels últims a arribar-hi) amb un estatut menor, que molts no van entendre sinó com la millor ofrena a una Espanya que tremolava pel text que podia enviar el Parlament de Catalunya.
Al remat, doncs, la nova carta magna valenciana no va satisfir les expectatives creades, i la decepció ha estat més gran segons que ha transcorregut el temps. No debades, ara el PP afirma que vol retocar-lo, i no per afegir-hi una cometa o un punt i a banda, sinó per introduir-hi un canvi de volada: un article sencer, copiat del text andalús i ben semblant al català, que garantesca que l'estat invertirà en infraestructures al País Valencià, durant els propers set anys, una quantitat proporcional al pes que hi té, al conjunt de la demografia espanyola.
Les reunions han començat, per bé que són poc publicitades i no semblen contenir un veritable desig de reforma. Les duen a terme, per part del PP, el portaveu a les Corts i conseller de Solidaritat i Ciutadania, Rafael Blasco, i el titular d'Administracions Públiques, Serafín Castellano, que fou un dels dos membres del seu partit a la ponència redactora de la reforma del 2006. Ahir dimarts, 14 de desembre, van reunir-se amb els portaveus de Compromís (Bloc-Iniciativa-Verds), Enric Morera, i d'Esquerra Unida, Marga Sanz.
Els desitjos reformistes se cenyeixen a aquest aspecte i menystenen la utilitat de l'anomenada "clàusula Camps", una solució que el president valencià va idear a darrera hora per tal de desencallar les negociacions amb el PSPV-PSOE, que volia un text més agosarat. La virtualitat de la mateixa és escassa, com ara es demostra, encara que la literalitat de la clàusula en qüestió va fer pensar (els benpensants) que era una mena de xec en blanc per demanar qualsevol avanç aconseguit per una altra autonomia. La famosa "clàusula Camps", estructurada en tres paràgrafs i presentat com a disposició addicional, diu exactament així:
1. Qualsevol modificació de la legislació de l'Estat que, amb caràcter general i en l'àmbit nacional, implique una ampliació de les competències de les Comunitats Autònomes serà d'aplicació a la Comunitat Valenciana, considerant-se ampliades en aqueixos mateixos termes les seues competències.
2. La Comunitat Valenciana vetlarà per que el nivell d'autogovern establit en el present Estatut siga actualitzat en termes d'igualtat amb les altres Comunitats Autònomes.
3. A aquest efecte, qualsevol ampliació de les competències de les Comunitats Autònomes que no estiguen assumides en el present Estatut o no li hagen estat atribuïdes, transferides o delegades a la Comunitat Valenciana amb anterioritat obligarà, si escau, a les institucions d'autogovern legitimades a promoure les corresponents iniciatives per a aquesta actualització.
Un brindis al sol que no ha tingut cap efecte encara, i que no en tindrà. Destacats constitucionalistes ja ho havien previst, però és ara, que la seua inviabilitat és més manifesta que mai. Paral·lelament, els socialistes es neguen a pactar una reforma estatutària amb el PP. Primer, perquè diuen que Camps no va de cara, sinó que actua de farol per tal de posar contra les cordes Zapatero mateix. A parer seu, el greuge comparatiu amb Andalusia existeix per culpa, precisament, de la poca ambició mostrada pel PP durant el procés negociador del 2005 i del 2006. Ángel Luna ha dit que tan sols acceptarà de seure per parlar-ne si Camps fa una declaració d'intencions inequívoca al respecte. De moment, el PP valencià garanteix que Mariano Rajoy els dóna suport, tot mirant de forçar el PSOE. I el PSOE, que no s'ho pren seriosament, espera que el president s'adrece a ells i els ho confirme.
De qualsevol manera, es tracta d'un escenari molt poc probable. Primer, perquè hi ha unes eleccions a la cantonada, el 22 de maig, que obliguen a dissoldre les Corts valencianes el març vinent. Segon, perquè caldria que el nou text fora validat per les dues cambres espanyoles (Congrés i Senat), i novament ratificat a València: quatre aprovacions en només tres mesos i escaig, nogensmenys. I, per si encara no n'hi havia prou, en última instància ha de ser votat favorablement en referèndum, un procés que no existia en l'anterior versió estatutària però que ara sí que hi és. En cas que el procés fora per la via d'urgència, podria donar-se la circumstància que el mateix dia de les eleccions, els valencians es pronunciaren també en referèndum. Una utopia impossible, a hores d'ara. I la "clàusula Camps", al calaix... De mort. Soterrada i ben soterrada.
