Tal com afirmàvem setmanes enrere, la partició definitiva del projecte d'Esquerra Unida a àmbit estatal tindrà al País Valencià el seu paradigma, el seu model..., la seua principal sala d'operacions. Fet i fet, només cal veure els darrers moviments del coordinador general de la formació, Gaspar Llamazares, ja candidat in pectore als comicis estatals del maig. Llamazares ha fet fora de la comissió permanent d'IU els tres membres del Partit Comunista d'Espanya (PCE) més crítics amb la seua tasca. Es tracta del secretari general del PCE, Felipe Alcaraz, de l'eurodiputat Willy Meyer i de l'adjunt del departament d'Àrees, Manuel Monereo. Un “colp de mà”, en paraules dels perjudicats, que amenaça d'accelerar els terminis del trencament d'Esquerra Unida.
Llamazares, en efecte, ja decidit a desempallegar-se d'aquells membres de la permanent que no el feien costat, precisament. Aquells que van promoure, ves per on, la secretària general del Partit Comunista del País Valencià (PCPV), Marga Sanz, com a alternativa a Llamazares a l'encapçalament de la candidatura al Congrés. Si bé Llamazares va recollir dos de cada tres vots en el procés d'elecció interna, el ben cert és que era la primera vegada a la llarga història d'IU que calia arribar a les primàries a fi de designar el cap de llista.
Aquell dia, en saber-se els resultats, la direcció d'Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) va afirmar que faria costat a l'asturià sempre que aquest es comprometera a donar suport als candidats de les tres llistes valencianes. Unes llistes que, com era de preveure, lideraran tres persones de la corda de la coordinadora general, Glòria Marcos. En destaca l'únic dels tres amb opcions de seure al Congrés dels Diputats, çò és, Antonio Montalbán, home de llarga trajectòria sindical i exregidor d'EUPV a València. Aquest és el relleu que Marcos i els seus havien previst per Isaura Navarro, la jove diputada que ha representat la formació a Madrid als últims quatre anys. Navarro, tot i que no pertany a cap corrent intern, és clarament procliu als postulats defensats pels díscols amb Marcos i companyia. O siga que es propera a Inciativa del Poble Valencià -partit constituït recentment al si d'EUPV, l'equivalent a l'antic corrent nacionalista Esquerra i País- i a Projecte Obert -que compta, entre els seus integrants, amb l'excoordinador general d'EUPV i exsecretari general del PCPV Joan Ribó.
Doncs bé, durant la sessió en què Llamazares va comunicar als tres expulsats que no seguien amb ell, els tres enviats de la delegació valenciana que combreguen amb els afectats -això és, la mateixa Marcos, la derrotada Sanz i el secretari d'Organització del PCPV, Ricardo Sixto- abandonaven de manera sorollosa la reunió, sota l'amenaça d'“ens veurem als tribunals!”. Per què, aquest tot bel·ligerant, aquest repte a Llamazares?
Perquè a la reunió en qüestió, el candidat a la presidència del Govern espanyol va informar també que la designació de candidats de la federació valenciana quedava invalidada. Segons va dir, els censos amb què va celebrar-se aquesta triple elecció eren incomplets, ja que faltaven un miler de militants. Afiliats que, segons el parer de la direcció d'EUPV, no estan al dia pel que fa al pagament de les quotes. Afiliats que, ves per on de nou, pertanyen als sectors no oficialistes del País Valencià. Així doncs, podria repetir-se el procés d'elecció de caps de llista al País Valencià. Els disconformes, neguen aquesta possibilitat i només validen el camí ja recorregut; en canvi, les pressions des de Madrid suggereixen un conflicte d'interessos meridià.
EUPV s'atorga la capacitat única de triar els candidats, i avala les passes que ha fet en aquest sentit, igual com fa uns mesos van expulsar del partit les diputades autonòmiques Mònica Oltra i Mireia Mollà, les quals van fer pinya amb el Bloc Nacionalista Valencià per remoure Glòria Marcos com a síndica del grup parlamentari del Compromís. Marcos, que havia estat la número 1 de la candidatura unitària de l'esquerra, el nacionalisme i l'ecologisme que aixoplugava aquest pacte a cinc bandes, va quedar descavalcada del seu càrrec al segon ple. Avui és diputada rasa. Oltra, per cert, no forma part d'EUPV però encara pertany a la direcció federal d'IU. Curiós, com a mínim.
El gran problema, tenint en compte que la situació al si d'Esquerra Unida del País Valencià és del tot irreconciliable, és decidir qui es quedarà amb les sigles. En conseqüència, es presenten tres escenaris possibles. El més factible, que tots dos sectors vagen per separat a les urnes. Els oficialistes mantindrien la marca EUPV i concorrerien amb Els Verds del País Valencià, mentre els crítics -llamazaristes- anirien de bracet del Bloc i Esquerra Ecologista. Amb aquest panorama, seria més que difícil que els uns o els altres aconseguiren representació al Congrés, ja que al 2004 Isaura Navarro, amb tota EUPV darrere seu, el va treure de ben poc; a més, Llamazares ho tindria ben magre a l'hora de fer el míting de València... Com anar contra EUPV, tot i que els seus serien els altres?
Segon escenari: la marca EUPV, i també acompanyada del Bloc, se la queden els crítics gràcies a les primàries. És complexe, perquè caldria que guanyaren aquestes eleccions internes. EUPV és controlada, d'un 60%, per Marcos, el PCPV i Espai Alternatiu. Podria ser, però, que aquests no acceptaren el procediment i que els perdedors de fa un parell de mesos s'alçaren amb la victòria per incompareixença del rival. Aleshores els oficialistes podrien rebatejar-se.
Tercer escenari, i últim: que tots plegats vegen que no hi ha una altra que, tot i l'odi que ja es professen, la viabilitat del diputat passa per anar de la mà a les llistes. Teoria utòpica, ja que això significaria que els uns avalarien el nom que proposaren els altres. No hi ha mitges tintes, a EUPV.
Al rerefons, una lluita sense marxa enrere entre aquells que volen una EU amiga dels nacionalistes progressistes i dels ecologistes, a l'estil d'ICV, o els que aposten per potenciar l'ideari del PCE i, per tant, marcar distàncies amb José Luis Rodríguez Zapatero, nacionalistes diversos (el Bloc, per exemple, és obertament acusat de convergent) i farts dels pactes amb forces minoritàries (ja siguen Els Verds o Izquierda Republicana) que oculten la marca original de la coalició roja. Una marca, la d'IU (com la d'EUPV) que sembla tenir els dies comptats..., com a mínim amb el format actual. Una marca que haurà durat poc més de dues dècades, dins de la política estatal.
