La victòria de Gaspar Llamazares en les primàries celebrades per IU ha evitat, de moment, que el control de la coalició caigués en mans de l'ortodòxia del PCE -representada en aquesta ocasió per Marga Sanz, secretària general del PCPV. És difícil saber si això evitarà a mig termini la desaparició d'IU de l'arc parlamentari espanyol que, per a molts, sembla gairebé inevitable.
Les properes eleccions, amb una forta polarització PSOE-PP i un ZP que ha tirat endavant algunes polítiques que poden satisfer una franja de l'electorat potencial d'IU (retirada d'Iraq, matrimonis homosexuals, Llei de la memòria històrica, etc.) es presenten especialment complicades per a la coalició d'esquerres. Cal tenir en compte, a més, que la divisió d'EU al País Valencià i la més que previsible substitució d'Isaura Navarro, que ha fet un bon treball al Congrés dels Diputats per un 'històric' com Antonio Montalbán amenacen amb fer perdre a IU almenys un dels tres diputats que conserva actualment a les corts espanyoles.
L'aposta de Llamazares d'anar més enllà de l'actual IU i acostar-se al model ecosocialista d'Iniciativa per Catalunya (que electoralment sembla haver funcionat) no és ben vista pels sectors més ortodoxos del PCE ni per les corrents més a l'esquerra de la coalició i això representa un obstacle important per a la reformulació del projecte d'IU. Però els interns no són els únics obstacles amb què es troba IU: cal sumar-hi una llei electoral especialment dura amb els tercers partits d'àmbit estatal i un sistema mediàtic molt tancat al voltant del bipartidisme. I tanmateix, a l'estat espanyol hi ha una bossa important d'electors, que oscil•len entre el PSOE, IU i l'abstenció que potencialment podrien donar suport estable a una opció a l'esquerra del PSOE, com demostren els casos de la Chunta Aragonesista o, a Catalunya, el d'Iniciativa per Catalunya-verds.
