I, finalment, Mariano Rajoy va fer-se la fotografia amb Francisco Camps. A només quatre dies dels comicis valencians més estranys de la història (per la poca repercussió de la campanya electoral i pel fet mateix que el màxim aspirant a la victòria siga una persona encausada per la justícia), el president estatal del PP va accedir als desitjos del cap de l'executiu valencià.
València ·
Un Camps delerós de dotar de normalitat una relació que no ho és gens, de normal. De fet, d'ençà que va esclatar el 'cas Gürtel', ara fa dos anys i tres mesos, les aparicions del gallec pel País Valencià s'han circumscrit a la tradicional cita fallera.
Amb tot, ahir dimarts Rajoy no es va trobar especialment incòmode, a la plaça de bous del carrer de Xàtiva. Sap del cert que al País Valencià té un graner de vots infinit, una garantia d'èxit passe el que passe, hi haja qui hi haja al capdavant de la llista popular. És justament per aquest motiu, per aquesta seguretat, que la seua formació guanyaria amb comoditat independentment de qui presente com a candidat, que Rajoy anhelava destronar Camps i encimbellar al seu lloc l'alcaldessa del cap i casal, Rita Barberà, que és tan invencible com Camps però que, en canvi, no és tan tacada per la corrupció. Ara bé, ni ell va fer prou pressió ni ella estava per la feina. Barberà sent que té controlada València, que és una ciutat feta a la seua mida, però no es veu amb cor de recórrer el país de dalt a baix i, encara menys de foragitar un Camps que és afillat seu, a qui va fer regidor de Trànsit quan aquell només tenia 29 anys. Una altra cosa és que aquest panorama tens haguera tingut com a protagonista principal Eduardo Zaplana, amb què l'alcaldessa mai no va acabar de tenir empatia.
El PP no va trencar el costum i va petar el recinte taurí de gom a gom. Un miler de persones s'hi van quedar a fora, un altre fet habitual en un partit capaç d'omplir els 15.000 seients de la plaça de bous com qui unfla un globus. L'èxtasi va ser general, i fins i tot més joiós que el de fa quatre anys, quan les darreres eleccions autonòmiques. Aleshores alguna enquesta qüestionava la fi del regnat de Camps, cosa que ara no passa.
En canvi, la victòria previsible de Camps no és sinònim que aquest esgote el seu tercer mandat, ni de bon tros. La situació judicial del cap del Consell és delicadíssima, fins al punt que demà dijous podria rebre alguna nova notícia sobre el judici a què és condemnat i que el seu equip jurídic no ha fet sinó endarrerir. Ben bé podria ser que Camps dimitira el càrrec abans que acabe l'any. L'exculpació dels electors és per ell molt més valuosa que haver-se'n anat abans del judici oral.
Serà aquesta l'única manera que l'oposició es desempallegue de Camps. De fet, la campanya electoral del PSPV-PSOE, Esquerra Unida i Compromís ha estat més aviat plana, si de cas amb alguna nota de color d'aquests últims, que supleixen la seua manca de recursos econòmics amb un plus d'enginy i d'esforç humà: són, a més, els que disposen d'una miltància més jove.
Caldrà copsar una atenció especial als resultats de municipis significatius on els socialistes (ni que siga amb pactes diversos) encara governen. Elx i Gandia centren totes les mirades, on de fet tant els populars com els socialistes hi han esmerçat molts esforços, però igualment interessant es presenta la batalla per Onda, Vinaròs, Benidorm, Burjassot i Alaquàs, aquest últim, el municipi on Jorge Alarte ha estat alcalde durant una dècada.
Si els socialistes i la resta de formacions progressistes són capaces de fer-se amb algun ajuntament d'anomenada que avui és governat pel PP, la notícia serà grossa. Ben mirat, amb qualsevol premi s'aconformen uns partits que acaren els comicis de diumenge amb un esperit derrotista només comparable al del 1999. I tot plegat, amb un president encausat, a una passa del judici oral i amb moltes probabilitats de resultar condemnat. Camps, però, s'ho mira amb gràcia i fins i tot rumia de fer pagar la multa entre els seus simpatitzants. Amb prou feines sí tocarien a un cèntim per cap.