Entre el periodista local s'ha establert l'hàbit ?no sabem des de quan? d'anar a la percaça de tot indici de lleidatanitat que reveli la genealogia, biografia o qualsevol altra contingència dels individus més conspicus que habiten aquest món. O el del més enllà. L'hàbit no és, de segur, un tret privatiu, ni tan sols distintiu, de la premsa d'aquest rodal ?un s'imagina, per exemple, una premsa gironina ben prompta a gironitzar les gestes d'Amstrong, el ciclista.
Ara: el que deu distingir Lleida de la resta és que, aquí, l'hàbit ha esdevingut dèria. Un dèria d'efectes risibles ?associacions impossibles, per rebuscades, entre un hom conegut i un indret del pla o de la muntanya? o, el que és pitjor, amb impacte sobre els criteris, ja no de selecció, sinó d'avaluació de la realitat: la lleidatanitat, rotunda o difusa, provada o presumpta, ja no és, només, motiu d'atenció preferent, sinó que exerceix de criteri normatiu.
"Sandro Rosell és el millor candidat a la presidència del Barça perquè son pare és d'Àger". Ho apuntàvem en anteriors cròniques: n'hi hagut prou amb la filiació de Rosell, via paterna, a aquest municipi de la Noguera per suspendre el judici crític d'un bon grapat de creadors d'opinió lleidatans. Això és provincianisme químicament pur. D'aquell que es gasta quan, mal que el pas dels anys t'ha tornat resistent a unes quantes comparacions, encara fretures de reconeixement extern.
Lleida s'apropia simbòlicament ?i, de vegades, ridículament? individus amb notorietat pública amb vista que li transfereixin la notorietat que no té, com l'adolescent bandejat que un bon dia apareix amb la samarreta del Che o dient que ha conegut, i se n'ha fet amic, un cantant famós. No: el president de FC Barcelona no és lleidatà ni la següent Lliga que guanyi el Barça serà un títol més, o menys, lleidatà. I, benvolguts convilatans, no passa res.
