Les lletres de les cançons del nostre jove i valuós artistam podrien ser motiu de moltíssimes consideracions ?entre les quals no seria la menys rellevant la relativa a l'absència d'una relació lògica entre ser un bon músic i ser un bon lletrista?, però avui ens vaga d'aturar-nos en aquesta: la propensió a un presumpte surrealisme. Diguem que un gat esventrat, un núvol groc i una princesa descalça ja fan, en molts casos, el fet.
Com s'explica l'aposta entusiasta per un tal, diguem-ne, poètica? Una resposta pseudoerudita apuntaria, per exemple, al caràcter fragmentari i proteic de la sensibilitat postmoderna i a l'esgotament de les narratives tradicionals. Una explicació més prosaica potser diria que una successió d'imatges inconnexes, més o menys suggerents, que es justifiquen aïlladament, representa una possibilitat assequible per a qui no és capaç d'escriure una història amb un mínim de substància. I un crític esquerranós de fa unes dècades segurament acusaria els lletristes de lliurar-se a una forma d'escapisme petitburgès. Cal assenyalar que els tres arguments no són mútuament excloents ?i, en qualsevol cas, convé no oblidar la següent tautologia: els músics són individus que fan música.
Un bon grup de Guissona, enquadrat, segons els crítics, en el rock folk rural psicodèlic i etc, va visitar-nos dissabte passat i, és clar, el vam anar a veure. Guissona, que, per a molts, és nom de cooperativa càrnia, enclou una realitat social interessantíssima. El grup no s'hi gira d'esquena ?el seu ruralisme naïf n'és, si es vol, una reivindicació?, bé que algú com l'esmentat crític esquerranós potser li retrauria que no l'aprofita prou. Nosaltres no li retraurem res, sinó que, ben al contrari, li farem un encomi: la decisió de musicar, per a aquest disc, unes peces de Pere Quart no podia ser més encertada. Quan ens trobem amb moltes ganes de fer música i poques coses a dir, és bo recordar que aquest és un país ple de poetes.
