Com que l'independentisme o un resolt autodeterminisme no són, entre els militants d'Unió Democràtica de Catalunya, posicions exactament minoritàries, resulta obligat preguntar-se què ho fa, que les bases d'aquest històric partit beneeixin, de manera ja unànime i sense rubor, el més insidiós dels sabotatges que avui es practiquen sobre el procés d'emancipació del Principat.
Perquè, com sigui que els afiliats d'UDC ja no es mamen el dit, convé d'entrada descartar que hagin confós terceres vies, terceres preguntes, vàcues moderacions i presagis catastrofistes amb aportacions genuïnes i pragmàtiques al debat autodeterminista.
¿Què ho fa, doncs, que Duran Lleida, aquest paladí de la plutocràcia espanyola, prompte a maniobrar entre bastidors perquè res no canviï, continuï sent, per a quasi tota la militància d'Unió, l'únic líder possible i, a més, mereixedor d'un poder omnímode, en un procés que, com bé sap la tal militància, si no es resol amb la possibilitat de votar a favor de la independència, serà un frau a la democràcia?
"UDC és un partit de quadres." La indolència dels militants democristians davant d'un cabdillatge quintacolumnista s'explica, sovint, amb aquesta consideració, pròpia de la sociologia política.
Els quadres, en la lleialtat a Duran, s'hi juguen la seua reditícia quadratura, i no serem els aturats els qui qüestionarem la racionalitat d'unes tals estratègies adaptatives. Amb tot, ens queda una pregunta: ¿hi ha cap supòsit sota el qual preveu, l'enquadrat i sobiranista militant d'Unió, intentar dipositar l'ingent capital polític de Duran dins la cullera d'una catapulta?
