Lleida · L'exvotant de la reblanida socialdemocràcia pàtria confessa que encara no sap si, arribat el cas, el seu sí serà únic o bé geminat, però es dol amargament que el partit ─el Partit─ no hagi volgut acomboiar-lo, fins al final, "en el dubte": si bé el PSC podia consistentment no alinear-se ─diu l'exvotant─ al moviment pro independència, havia tanmateix de sentir-se obligat, per raó d'identitat política, a abraçar resoltament l'autodeterminisme, "com han fet aquells psuqueros" tradicionalment hostils a la teleologia de la construcció nacional.

L'exvotant socialista no suporta la deshonestedat del "només donarem suport a una consulta legal i pactada" amb què el PSC ha justificat la seua defecció ─i amb què, de retop, s'ha lliurat a la il·lusió d'estar condicionant un procés històric només per virtut d'un argument formalment ben resolt.

Perquè l'exvotant sap perfectament, igual que la intel·ligència socialista, que, en l'Espanya postfranquista, un pacte amb l'estat per a un referèndum sobre la independència del Principat només pot ser la conseqüència, i mai la causa, d'un procés autodeterminista ─dit altrament: només un moviment autodeterminista socialment majoritari, estratègicament unilateralista i, si cal, desobedient, pot forçar a pactar els custodis postfeixistes de l'estat (PP i corona) i els seus captius aliats (PSOE).

L'exvotant socialista acaba precisant que, sigui com vulgui, no se n'alegra gens, de la nova ensulsiada electoral del PSC  ─un moment adequat per recordar que l'empatia, per més que sigui una facultat innata, també cal treballar-la.