Lleida · Planyen, condescendents, els milers d'incauts que, havent votat l'activista, seran carn de malenconioses frustracions, com si la tal activista fos un curandero a qui el tribunal científic de l'alcaldia està a punt de retratar ("Sap greu per la gent que l'ha votat de bona fe", diuen).

Però aquests pietosos àugurs de la frustració aliena no tenen res a veure amb un expert desinteressat en els límits inherents del poder polític: diguem que no tenen cap pruïja científica per saber si Colau pot enlairar-se batent els braços. Els basta de saber que tenen prou poder per segar-li les cames abans no ho provi.

¿Què és un membre de la patronal referint-se olímpicament a la distància que hi ha entre una programa de ruptura i les responsabilitats de govern, sinó un malparit simulant que és la realitat, i no pas ell, qui imposa bona part d'aquesta distància?

¿Què és un periodista reaccionari oposant realistament un ambiciós programa de despesa social a les inapel·lables xifres dels recursos disponibles, sinó un miserable disposat a baquetejar una alcaldessa, cada dia, des del seu poderós diari, en cas que apugi impostos als rics o redueixi un superàvit absurdament elevat? 

N'hi va haver que, quan vam enfilar el camí de l'emancipació, ens van advertir amablement del temporal de frustració que estàvem congriant. Tampoc eren, en aquell cas, espectadors imparcials de les passions humanes.