Sempre arriba un dia en què l'opressor mimetitza el llenguatge de l'oprimit i demana així reconeixement per a les seues "coratjoses minories" o fins i tot per a una "alteritat estigmatitzada".
Lleida ·
És clar que no deu ser fàcil fer de colon entre una turba d'indígenes humiliats, igual que no ho deu ser, per a un homosexual convicte i confés, viure en un clos d'homòfobs violents, però cal tenir uns hàbits mentals obtusament formalistes per no advertir les greus diferències entre els continguts ètics d'una posició i de l'altra: la condició de minoria no pressuposa un comportament virtuós.
Cada quatre anys el postfranquisme català al·ludeix públicament a les dificultats que afronta a l'hora de presentar llista en molts municipis del país, i ret un sentit homenatge als seus resistents, de manera que els oïdors més distrets dels noticiaris correm quadriennalment el risc de confondre un acte popular de presentació de candidatures amb un acte d'homenatge al maquis.
La minorització del PP no té res a veure amb una pretesa deriva totalitària del nacionalisme català sinó amb principis d'autoconservació de la majoria social"
És clar que l'independentisme català no és una expressió seràfica d'un anhel pur, sinó que, com qualsevol moviment de masses que reïx, emmena un tipus de normativitat que, vulgues no vulgues, pot coartar o reprimir identitats polítiques plenament legítimes (l'emergència d'un espanyolisme independentista no ens hauria d'ocultar els efectes no desitjats que, sobre el teixit d'afectes socials, inevitablement té un procés d'hegemonització com el que ha emprès l'autodeterminisme català).
Ara bé: la minorització del PP a bona part del territori no té res a veure amb una pretesa deriva totalitària del nacionalisme català, sinó amb elementals principis d'autoconservació (política, cultural, lingüística) de la majoria social d'aquest país. La condició de minoria —dèiem— no pressuposa un comportament virtuós.