Lleida · Però sempre d'acord amb la visió que en té l'espectador llec en llenguatge al·legòric, o insensible a les suggestions del surrealisme, el qual, irritat per la indeclinable absurditat de la trama, marxa de la sala ─ell sí─ a mig metratge: "no té cap sentit, per què no se'n van?"

Hem d'imaginar-nos, els independentistes del Principat, no pas com ardits guerrers, sinó com els acomodats personatges de la ficció buñuelesca tal com se'ls representa aquell espectador que, en l'odiós cinefòrum, davant les invitacions dels pedants a cercar complexitats ocultes, es fa admirablement fort en la seua lectura superficial, d'estricte sentit comú: "no digueu bestieses: si volen marxar, poden marxar."

Som, siguem els actors que espatllen la cinta a Buñuel perquè es neguen a entrar en un univers ficcional (el de l'unionisme, sia postfranquista o icetià) on una acció tan plausible com franquejar una porta esdevé una impossibilitat metafísica.