Que els conceptes eleccions plebiscitàries o DUI s'ensenyoreixin del debat públic és una excel·lent garantia, no pas d'hegemonització ideològica, sinó d'acabar envescats en una inoportuna logomàquia (logomàquia: discussió en què s'atén a les paraules i no al fons de la qüestió).
Lleida ·
Si una DUI (declaració unilateral d'independència) és una mena d'hipòtesi lògica (per eliminació de les altres opcions), una austera i provisional prospecció feta acrònim (a hores d'ara tan candidata a no passar d'objecte d'escarni com a figurar als llibres d'història), en cap cas no és una cosmovisió independentista, xifra d'ideologia i d'estratègia perfetes, i al voltant de la qual calgui polaritzar la discussió pública.
L'estupudesa de fetitxitzar i, doncs, sobresemantitzar el concepte va arribar a extrems indicibles quan un periodista amb ínfules de perspicaç va oposar els catalans pro DUI als partidaris de guardonar els escriptors del país que escriuen en espanyol. ¿És la fascinació per la materialitat dels nous termes el que ens duu a convertir les sigles d'una eventual estratègia política en una matriu de creences i afectes socials?
Enretirem la DUI: el fons de la qüestió mai no pot ser si ens adherim a un acrònim que connota (abrandament) més que no pas denota (accions i contextos plenament anticipables). El fons de la qüestió no és sinó: ¿estem disposats a acomplir cursos d'acció unilateralment a fi de satisfer el mandat democràtic d'una majoria electoral, això és, estem persuadits de no supeditar un procés constituent català a un d'espanyol? Jordi Sànchez i Teresa Forcades, de segur que sí. Ada Colau, probablement també. Àngel Ros i els acòlits d'Iglesias, és clar que no.