Lleida · Es tracta d'un recurs formalista, en què el contingut de les proposicions és menys rellevant que el joc retòric de tensions que les posa en relació.

Si vostè és una persona sensata, entre el racisme i l'antiracisme, escollirà el punt mitjà ─devem l'exemple al crític marxista Terry Eagleton. Entre un règim autoritari extemporani ─el franquisme─ i uns estats tan liberals que s'exposen a la descomposició interna o a l'acràcia ─les democràcies europees─, hi ha un model intermedi i més adequat a la idiosincràsia històrica d'Espanya: aquesta era la posició centrista dels fundadors d'Alianza Popular i d'individus com l'Aznar que vilipendiava la Constitució del 78.

Entre la Catalunya que fa una crida als Mossos d'Esquadra per defensar la independència i l'Espanya que fa sobrevolar caces bombarders al pla de Lleida... hi ha el sentit comú de Pere Navarro: pactar amb Espanya la federalització de l'estat ─això és, acordar una ampliació de la gàbia amb els que ja no saben com dir-te que els límits de qualsevol llibertat concebible es corresponen, exactament, amb els límits de la teua gàbia.

El que queda del PSC transvesteix un forma d'utopisme extrem ─que, de més a més, no té cap de les virtuts de les clàssiques utopies─ en una expressió de sensatesa autoevident, i ho fa amb el rebregadíssim expedient d'"els extrems es toquen", el qual no només menysprea la intel·ligència crítica i consciència històrica dels catalans, sinó que també qüestiona la utilitat, o qualitat, de tots aquells màsters de màrqueting polític que fa fer als seus quadres.