En les jeremiades per les ruptures, escissions i defeccions que afecten els catalanismes que han gestionat l'autonomia hi batega una súplica.
Lleida ·
Una súplica patètica i mai formulada, perquè el món funcioni al revés: "societat catalana, no et relacionis amb els partits o moviments polítics com si fossin un vehicle plausible per a les teues demandes, sinó que, bo i tenint-los per una mena de patrimoni etnocultural que cal protegir de les contingències històriques, adequa els teus propòsits a la seua idiosincràsia i desisteix de reclamar el que els divideix."
Ja no és la cohesió social, el benestar comunitari o la mateixa democràcia allò que, primordialment, convé defensar, sinó la longevitat i centralitat de les sigles CiU, PSC i ICV. Recordem Iceta, un cop consumat el trencament entre CDC i UDC, estúpidament embravit i clamant al president Mas "quants sacrificis més farà a l'altar de la independència". ¿Quin és el subtext d'un tal retret sinó la reaccionària convicció que l'estabilitat dels partits tradicionals és un bé superior a la voluntat democràtica? L'enuig d'Iceta per raó d'una trencadissa al capdavall aliena, ¿no va ser fill també d'una pueril projecció sobre el seu propi partit, com si la implosió del PSC l'hagués motivat un caprici del president i no la decisió de Rubalcaba/Iceta de combatre l'autodeterminisme català quan bona part dels militants i votants socialistes ja s'hi havien adherit?
Cal estar bojament enamorat de l'statu quo ―d'aquesta sort de societat orgànica en què alguns xifren l'Espanya postfranquista i la Catalunya autonòmica i el seu tornisme Convergència/PSC― per no entendre que l'estafa fóra el contrari: sacrificar l'autodeterminació del demos a l'altar dels partits.