No és cert que, davant l'angoixant estat de coses, l'home comú ─que, per cert, no existeix─ s'estigui limitant a l'escarafall ritual o la reprovació generalitzada ("no hi ha un pam de net"; "tots són una colla de lladres", etcètera i glopada al carajillo).
Lleida ·
L'home comú, això és ─bo i mirant de redimir el concepte─, la majoria social, baquetejada, directament o indirecta, per la crisi, a part d'amargues queixes, està gastant, més que mai, bon humor. I no ens estem referint a l'astracanada evasiva, d'efectes dissolvents, sinó a la ironia o mordacitat crítiques i també, en els segments més actius, a pugnacitats alegres: dissabte passat, en les marees ciutadanes que van omplir, per exemple, els carrers de Lleida, el goig de viure no feia gens de nosa a l'acusada indignació.
Ben al contrari. Al pres basc Arnaldo Otegi li agrada d'animar els seus a riure perquè ─sempre postil·la─ és també una manera d'ensenyar les dents. La imatge és bonica i, segons sembla, en termes de la biologia evolutiva, força exacta ─el riure hauria sobrevingut a l'exhibició defensiva dels ullals.
Són dies d'angoixa i desesper i també, si es vol, d'estudi conscienciós i revolta organitzada. Són dies en què fóra indecent demanar a segons qui que faci bona cara. Però, sia com vulgui, convé defugir qualsevol forma d'ascetisme autopunitiu. Les insurgències també es congrien al voltant d'una taula on no falta el vi ─barat i de cooperativa. Farem calçotades.