De primer, als sortidors de mena ens queia bé el senyor jutge, perquè ens l'afiguràvem com un valent paladí de la causa, observador estricte de la consigna cap agressió sense resposta: discoteca o pub que l'ajuntament tancava, discoteca o pub que el jutge, acusant la Paeria d'electoralista (que ben posats que els té, magistrat!), diligentment reobria.
Però més endavant vam saber que el valent paladí no era sinó un pobre diable: aquell company de classe que sempre volia cridar l'atenció i que ara de gran, ai las, s'ha fet jutge. Un jutge que es complau d'escriure Lérida i d'interpolar l'adjectiu regional en el sintagma administració catalana. Que es concedeix d'opinar políticament, com si fos el vulgar cronista que això subscriu: ara equipara el plet pels papers de Salamanca amb el litigi amb l'Aragó per l'art sacre i, consegüentment, qualifica el govern català de fariseu; adés afirma, en un gratuït esplai literari, que "la Generalitat sanciona com un autòmat descerebrat i autista (...), igual que una mula amb orelleres". I que amenitza les seues interlocutòries amb consideracions tals com "deu ser simplement per una deliberada falta de respecte i de mínima educació" que els lletrats de la Generalitat usen la llengua catalana als jutjats. I mira que ens queies bé, José María Aristóteles Magán Perales!
Divendres passat vam saber que l'Audiència de Lleida ja ha informat el Consell General del Poder Judicial de la tirada del senyor jutge per les sentències originals ─per virtut de les quals, segons sembla, ha aconseguit enutjar tota instància administrativa amb què ha tingut tractes. És fàcil de descobrir-hi, als jutjats, resquícies d'un altre temps, però diríem que, més que no pas per fatxa, aquest jutge es perd per narcisista ─el menyspreu pel vernacle no és privatiu dels magistrats reaccionaris, sinó que pertany a l'ethos de l'estament. I mira que ens queies bé, Magán Perales.
