Que a Iceta se li endevini una mena d'entusiasme mòrbid per agafar les regnes d'un partit que avança cap a l'estimball ens dóna la mesura, no pas d'una certa propensió al masoquisme, sinó de la seua concepció més íntima de la política: un joc de prestidigitació, una ocasió per lluir-se resolent conceptualment els problemes que els altres li plantegen en l'ordre de la praxi.
Lleida ·
Perquè, afers domèstics al marge, l'exquisit repte que assumeix Iceta és, novament, dominar part de la recalcitrant empíria d'un poble revoltat repensant-la, reelaborant-la teòricament, amb més audàcia que els altres.
A Iceta es deu l'artefacte retòric amb què el PSC ha pretès fins ara deixatar el moviment autodeterminista, això és, "dret a decidir, sí, però només si l'estat el copatrocina de bon començament", i tant hi fa que aquesta infame adhesió condicionada tan sols hagi procurat, al partit dels socioliberals catalans, sagnies d'afiliats i hecatombes electorals: per a Iceta es tracta d'irrompre de nou amb les seues penetracions per condicionar això que precipitadament hem assimilat a una praxi autoconscient d'emancipació nacional.
Els idealistes alemanys creien que els seus tractats especulatius sobre la Revolució Francesa captaven més bé l'esperit d'aquell sisme que no pas els seus mateixos artífexs materials. Semblantment, l'Iceta que redissenyarà l'estratègia del PSC apuntarà a realitats més complexes i més certes que no pas el combat pacífic de milions de catalans per poder votar el 9 de novembre.
