Lleida · Es tracta d'evitar formular la pròpia anàlisi, mal que sigui parcialment, en els termes de l'adversari: el nacionalisme espanyol malda per imposar la interpretació segons la qual l'envit independentista està tocat per una feblesa originària ─els resultats del 25-N─ i, de més a més, té efectes socialment disgregadors, i és sota l'influx d'aquesta poderosa mistificació que alguns ja s'esquincen les vestidures per la prematura, i "evitable", defecció socialista, per tal com "afebleix fatalment el procés polític que ha de dur a la consulta" i "suposa l'exclusió d'una part significativa de l'electorat".
És d'estúpids denigrar un patrimoni comú, com si la llengua catalana fos un distant emblema del poder"
No és pas per un optimisme pueril i emmascarador, sinó per raons d'aritmètica, i de perspectiva històrica, que podem afirmar que la d'avui no haurà estat, malgré PSC, una mala arrencada: partits que sumen una majoria qualificadíssima, i de cultures polítiques tan dispars, com CDC, UDC, ERC i ICV-EUiA, han subscrit una declaració amb ferments rupturistes, sense parió en la història contemporània del país i que marca l'inici d'un procés democràtic obert a futures adhesions ─comptem-hi, ja, la de la CUP, malgrat la seua incompletesa, i fem notar que el malestar d'alguns elements del PSC davant la posició del partit no és insincer.

Parlar en castellà per protestar contra el govern no és d'enginyosos, sinó d'estúpids. És d'estúpids instrumentalitzar una llengua, en aquest cas l'espanyol, amb un tal propòsit, com si el seu mer ús impliqués alguna mena d'abjecció ─cal recordar que la llengua espanyola, com qualsevol altra, mereix respecte?─, i és d'estúpids denigrar així un patrimoni comú, com si la llengua catalana fos, no pas l'element preciós per a milions de subjectivitats que és ─espinada d'identitats, motiu d'afectes i lleialtats─, sinó un distant emblema del poder, talment aquell cotxe oficial que podem empastifar amb un ou quan el polític que hi viatja ens l'ha feta grossa.