Lleida · Òrfena d'una estratègia d'alliberament nacional, mig convençuda que el plet amb Espanya s'assemblava més a un insoluble conflicte existencial que no pas a un problema prosaic, la base social del catalanisme desplaçava l'energia libidinal cap al CAT a les matrícules i votava partits regionalistes. En qualsevol nota sobre els desficis nacionalistes convertits en una iniciativa era impossible no llegir-hi l'expressió "foc d'encenalls".

Però avui, 10 de setembre del 2013, és just de reconèixer que la vigència de l'admonició unamuniana ha prescrit. Al catalanisme ja no el perd aquella tirada a satisfer vicàriament desitjos polítics autocensurats, sinó que ha après a explotar la seua devoció per la plasticitat amb finalitats terriblement pragmàtiques, com un poderós mitjà d'intimidació: la manifestació de l'11 de setembre de l'any passat i la cadena humana de la Diada d'enguany no són l'alternativa a una política genuïnament emancipadora, sinó accions col·lectives destinades a impedir que hi hagi cap alternativa a una tal política.

El trànsit d'una estètica de la sublimació a una estètica de la praxi assenyala el desafiament més seriós que la societat civil catalana ha fet mai, no pas a Espanya, sinó a la classe política del Principat. Observin, estadants del Parlament, la formidable fusió entre forma i contingut que suposa la Via Catalana cap a la Independència ─una creació col·lectiva que desborda la capacitat individual de representar-la, però no per això deixa de ser possible─ i recordin que un objecte estètic també ho és de coneixement.