El pujolisme, tocant al plet Catalunya-Espanya, significava, no pas abraçar la independència com una solució de second best, aquell pla B que caldrà aplicar quan el pla A s'embarranqui, sinó nu i pelat antiindependentisme. Volem dir: segons l'isme ideològic segregat per Jordi Pujol, l'encaix del Prinicipat a Espanya no és un fat històric, matèria d'acceptació resignada, sinó qüestió de doctrina, això és, un dels elements constitutius d'un nacionalisme fins no fa gaire hegemònic i per al qual la pell de brau, i Europa, són el marc natural de desenvolupament de la personalitat nacional de Catalunya. Per a aquest nacionalisme, la idea Una altra Espanya és possible ha estat quasi tan axiomàtica com l'afirmació Catalunya és una nació ─i ha estat viscuda en el mateix sentit que els altermundistes donen al desideràtum Un altre món és possible: es tracta de transformar el món tant si com no, no pas d'abandonar-lo i emigrar a Mart en cas que l'operació fracassi. Però tot això és pujolisme i no l'individu empíric anomenat Jordi Pujol, algú capaç de transcendir el seu isme per virtut, no pas d'un radicalisme sobrevingut, sinó de l'anàlisi honesta de la conjuntura ─és sabut que la condició d'expresident ho és alhora d'honestedat analítica─ després d'anys de compromís, doctrinal i igualment honest, amb el projecte d'Espanya.

Avui es presenta a Lleida l'assaig La temptació independentista. Una anàlisi crítica de la radicalització del nacionalisme català, publicat per la lleidatana Pagès Editors. El llibre és un fill modèlic del pujolisme, però d'un pujolisme... sense Pujol. Ironies de la història? No: es tracta d'un dels riscos que es corren quan es practica el papanatisme.