Lleida · L'enemic tampoc no se sent compromès amb cap forma exigent d'adequació entre discurs i realitat; no admet cap dissonància greu entre el seu relat prescriptiu i el seu relat descriptiu: l'enemic no és un postmodern inconscient, sinó un malparit immoral.

L'enemic proclama que al Principat no hi ha cap conflicte polític, que en les eleccions autonòmiques del 2012 va perdre el sobiranisme, que el 9-N ha estat un fracàs participatiu, que el 9-N ha concitat mobilitzacions populars congenials amb les del nacionalsocialisme, etc.
De debò creus, Alícia, que la majoria de catalans no estan interessats a decidir l'estatus polític del país?"
Amb l'enemic no s'hi pot negociar, igual que no podríem negociar les reformes de la Seu Vella de Lleida amb algú que en discutir-les tingués al cap l'estructura arquitectònica d'un prostíbul de Moscou. Però de vegades, empès a fer d'epistemòleg per un "i tu t'ho creus, això que dius?", l'enemic argüeix, vehement, que les seues interpretacions són tan legítimes ─tan parcials, tan interessades, tan temptatives─ com les dels altres.

L'enemic es mereixeria que el tractéssim, doncs, en maliciosa coherència, amb l'atenció que l'expert dispensa a l'individu amb problemes cognitius. "¿De debò creus, Alícia, que la majoria de catalans no estan interessats a decidir l'estatus polític del país? Vine, vine, que farem uns exercicis."