Si la diputada del PP per Lleida, Marisa Xandri, s'obstina a denunciar l'anomalia que, en aquest país, ser immigrant és una ganga, o que els patriotes locals "adoren els magrebins però no els andalusos", és clar que tard o d'hora algú s'acabarà amoïnant per l'anomalia que, en aquest país, qualsevol imbècil o ignar pot ser investit diputat.
Lleida ·
Si en la cosmovisió xandriana hi ha un frontera entre els polítics audaços que diuen les veritats més coents sobre la immigració ─els del PP català─ i els que, captius d'ideologies bonistes, o emmordassats per la correcció política, enganyen els ciutadans ─tota la resta─, no és estrany que alguns manegem un divisió igualment binària entre els individus que viuen al mateix món objectiu que nosaltres, d'una banda, i els que habiten un planeta secretament dominat per alienígenes, o en el qual Franco ja va assentar les bases per a l'estat del benestar espanyol, de l'altra.
El PP català ha convingut que denunciar el parasitisme immigrant sobre les prestacions socials és altament reditici
Per cert, el bonisme, aquella defensa mel·líflua, purament retòrica i descontextualitzada d'alguns valors progressistes sempre serà preferible, posats a triar, a qualsevol forma encoberta de xenofòbia. És clar que se'ns pot objectar que Xandri, més que no pas curta, és aplicada: el PP català ha convingut des de fa dies que denunciar el parasitisme immigrant sobre les prestacions socials és altament reditici, i Xandri es limita a renovar, sempre que n'hi ha ocasió, la tal aposta discursiva.
Una aposta que emula la reorientació tàctica dels neofeixismes europeus (en una mena de xenofòbia d'esquerres) i que el PP espanyol no ha hagut d'abraçar per recuperar l'hegemonia. Una aposta que és doncs un índex de l'excentricitat, o exigüitat, del PP a Catalunya: ni tan sols manant allà i sent decisius aquí poden, els postfranquistes catalans, assajar el simulacre de la moderació
