Parla un català aproximatiu i ha consagrat l'exercici del seu càrrec ─subdelegada del govern espanyol a Lleida─ a donar vigència al conegut dictum fusterià "potser el més repulsiu dels pobles dominadors sigui el fet d'imposar als seus dominats l'espectacle de la seva mediocritat insoluble".
Lleida ·
Els lleidatans de pell negra, però, podrien objectar-nos que el tal aforisme traspua una visió d'esteta: que el més repulsiu d'Inma Manso no és l'espectacle que ofereix ─les seues al·locucions públiques, un xotis en què el contingut abjecte s'arrapa a la forma indigent─, sinó les batudes policials de què ells mateixos són víctimes ─no pas avorrits espectadors─ pel fet de ser negres i dur roba virolada i sandàlies.
"No busquem delinqüents, sinó negres i moros malforjats" no és, ai, la revelació d'un policia llengut en un àmbit privat, sinó el missatge que, de manera pública, serena, conscienciosa, ha transmès Manso quan ha hagut de donar compte dels criteris que regeixen l'actuació de l'òrgan colonial que comanda.
Quan diem que els postfranquistes no són ni a les beceroles d'aquelles tradicions il·lustrades, republicanes i demòcrates d'on prové qualsevol forma genuïna d'estat de dret, estem parlant, per exemple, de Manso. Quan afirmem ─com vam fer setmanes enrere─ que el discurs reaccionari ja no cal llegir-lo entre línies, amb suspicàcia metòdica, per tal com s'ha tornat obscenament transparent, podem adduir l'exemple, és clar, de Manso. Quan algú reivindica l'actualitat dels dictums fusterians ─i, més concretament, dels que al·ludeixen a mediocritats insolubles i a dominadors─ pot ben ser que hagi hagut d'escoltar les exuberàncies verbals, posem per cas, d'Inma Manso.
