Lleida · I concerneixen més individus que no pas la història de l'ús políticament reivindicatiu, o asèpticament, designatiu, del tal sintagma. Diguem que mai, tocant als nacionalismes contemporanis, pecats tan nimis havien animat penitències ─almenys en el terreny discursiu─ tan severes ni tan entusiastes.

-És un fet tan acceptat com indemostrat que l'aversió a la Catalunya estricta, o a la catalanitat comuna, de nombrosos valencians, illencs i frangencs és, sobretot, conseqüència de la malaptesa dels defensors del tal sintagma, o d'una praxi políticament i culturalment imperialista. No és pas sota els efectes de psicotròpics que homes entenimentats atribueixen al pancatalanisme que realment va existir ─que habitava a la universitat, a l'alta cultura i en partits polítics molt minoritaris─ una eficàcia causal només a l'abast de l'acció coercitiva d'un estat i els seus aparells ─militars, burocràtics, culturals─ de dominació. L'imperialisme català, o és un patracol d'Ucelay-Da Cal o és un acudit de mal gust per a les víctimes d'autèntics imperialismes.
Per al nacionalisme espanyol reconèixer la llengua catalana sempre significarà donar carta de naturalesa als Països Catalans"
-Un registre minuciós dels usos i abusos de l'expressió Països Catalans provaria que, en els últims anys, els més enardits declamadors del sintagma no han estat irresponsables catalanistes del Principat, sinó postfranquistes i neoblaveros de País Valencià, Illes o Franja per als quals un topònim en català no és un topònim en català, sinó un dels mil caps de l'hidra pancatalanista que cal decapitar, bé que sigui endebades. Marcelino Iglesias no tenia al cap els Països Catalans quan va aprovar una llei de llengües intel·lectualment respectable, però Luisa Fernanda Rudi sí que els hi ha tingut quan l'ha derogat per fer el ridícul i, de retop, donar la raó als nietzschians: la nominació de la realitat no té res a veure amb la raó, sinó amb el poder. El tal sintagma és i serà políticament operatiu per al PP encara que ens conjurem per no pronunciar-lo mai més.

-De res no ha servit que el catalanisme hegemònic hagi deixat fora de circulació pública el terme Països Catalans per, suposadament, facilitar que els connacionals es conciliïn amb la seua llengua i país; de res no ha servit que el catalanisme hagi admès i proclamat que llengua comuna no implica, necessàriament, nació política comuna: per al nacionalisme espanyol, lingüísticament essencialista, reconèixer la unitat de la llengua catalana sempre significarà donar carta de naturalesa als Països Catalans. I punt. El nacionalisme català ha abandonat el tal sintagma per no res.