L'endemà d'un acord que si no resulta ─aquest sí─ històric, acabarà sent l'origen de milers d'atacs de fetge, parlarem de roba. I direm que mudar-se mai no va ser, per a les classes subalternes d'on venim, un gest de vanitat o ostentació, de voler ser el que no s'era.
Lleida ·
Per a aquells escarrassos, arribat el diumenge i si el jornal els ho consentia, mudar-se era un anunci exultant: "Avui no treballo." Però tampoc no era un acte, és clar, purament semiòtic: endiumenjar-se també volia dir dignificar-se, rescabalar-se momentàniament d'una setmana embrutidora.
Només la generalització de l'accés a la peça vistent, en l'anomenada societat de consum, explica que un bon dia el fill del ric aparegués amb quatre parracs i que el farisaic embat contra les aparences, i a favor de les profunditats, abandonés els dominis de la teologia vulgar per expandir-se en els discursos orientats a la distinció social. Si el pobre pot engalonar-se cada dia, toca anar malgirbat... Anar ben vestit o no anar-hi, en l'àmbit dels combats simbòlics, no és, doncs, d'un assumpte superficial. Si ho fos, no hi hauria tres diputats tan renuents a passar-se a l'etiqueta.
Classe política ho som tots i així ho posarà de manifest el procés de ruptura amb l'estat"
Abandonar la sabata de trescar, els texans i la samarreta, i enfundar-se alguna cosa semblant a l'uniforme de diputat, ¿no fóra doncs també una manera de compadir-se d'algunes expressions de lluita obrera per l'autodignificació? La il·lusió de l'avi en veure'ns amb americana i corbata al Parlament no es pot atribuir a la manipulació ideològica. A més, traslladar l'estètica de la pròpia cultura política a l'hemicicle i convertir-se així en excepció, ¿no és un exercici de narcisisme grupal més que no pas de dissidència?
L'endemà d'un acord que hauria de ser històric, vestits, nosaltres també, amb samarreta, texans i sabates de trescar, ens respondrem que no: que enllà de la valuosa estampa del padrí endiumenjat, enllà dels riscos de l'autocomplaença cultural, hi ha la urgència de recordar-nos que mai no hauríem d'haver permès que existís res semblant a una classe política. Classe política ho som tots i així ho posarà de manifest el procés de ruptura amb l'estat. Mentrestant, perquè ho tinguem ben present, ens ho recorden unes sabates de trescar.
