Lleida · Aquells discursos destinats a una imaginada gent d'ordre que tenen com a subtext "tranquils, ¿que us penseu que nosaltres no sabrem fer, també, transicions nacionals lampedusianes?": vet aquí una lliçó inexcusable del referèndum d'un nord enllà avui no tan desvetllat i feliç com el sabia el poeta.

Dit d'una altra manera: més que no pas el  temor de la majoria d'escocesos a una ruptura amb el Regne Unit de conseqüències nefandes, allò que ha frenat el creixement ─sigui com vulgui, espectacular─ del sí a la independència ha estat la por del nacionalisme centrista a abraçar la sobirania com una autèntica ruptura. "Tranquils, que no tocarem la reina" no és ben bé una excitant invitació al canvi, sinó una clàusula conservadora que confirma implícitament les raons de la por que pretén conjurar: si no us creieu el canvi, nosaltres (indecisos no precisament anglòfils però que petitburgesem una mica) tampoc ens el creurem. 

Escòcia s'ha atansat a la independència perquè ─vigorós nacionalisme al marge─ els qui l'han xifrat com una condició de possibilitat per capgirar les relacions de poder han estat hiperactius i audaços. És clar que, per vèncer, qualsevol moviment independentista ha de ser ideològicament transversal, però aquesta heterogeneïtat aritmèticament necessària no impugna, en l'Europa del 2014, aquesta altra necessitat històrica: les independències seran catalitzadores de les pulsions per liquidar règims escindits entre privilegiats i vassalls... o no seran.