Lleida · Dit altrament: els agents del postfranquisme no entren en la cosa pública per defensar els interessos de les classes rectores i, tot seguit, n'esperen favors, sinó que funden la seua política en l'establiment de relacions de reciprocitat entre el poder públic i les tals classes. Si, en el joc polític de la dreta espanyola, un jugador espera un sobre ple de bitllets, ho fa igual que en el futbol el davanter desmarcat espera la pilota.

Les revelacions de l'extresorer engarjolat i despitat, enllà dels noms i les quantitats al·ludides, són virtualment cataclísmiques per això: descriuen, no pas comportaments desviats d'alguns membres de l'elit política, sinó la lògica opaca d'un joc al qual tots els participants han sabut jugar des de sempre.

Si l'anomenada condició humana ─agraït expedient amb què tot sovint es despatxa el problema de la corrupció─ no explica per què un individu corre a l'empait d'una objecte esfèric devers un marc de fusta, tampoc no ens explica per què el tresorer del partit fundat per Manuel Fraga considera la comptabilitat B un correlat lògic de la comptabilitat A. El règim fa crisi, i no pas per democràtic, sinó per postfranquista.