Lleida · Quan el centreesquerra es va persuadir que l'estat del benestar fill de la postguerra era una fàbrica d'esquenadrets, i que el conflicte entre capital i treball ja no era una obvietat empírica, sinó una rèmora conceptual, n'hi va haver que, escorats a l'esquerra, no es van limitar a la crítica partisana ─ben pertinent, d'altra banda─ i van alçar la veu per dir, també: "Ei, que la socialdemocràcia abans era un projecte seriós!"

Dessota l'epígraf El neoliberalisme no va vèncer, va apallissar, els manuals d'història no només hauran de referir els triomfs electorals de Thatcher i Reagan, sinó també nicieses com ara "no hem virat al centre; és el centre el que ha virat a l'esquerra" proferides per un president socialista del sud d'Europa a l'inici del segle XXI. El capitalisme depredador és obra de la dona que es vantava de no haver cedit al xantatge de Bobby Sands, però també d'una socialdemocràcia transvestida.

"Jordi Pujol, espanyol de l'any." La distinció, honesta o insidiosa ─tant és─, que el diari monàrquic va concedir al president del Principat podria ser l'epígraf de l'apartat dedicat al possibilisme convergent en els llibres d'història. El pujolisme més acrític sempre va acusar de mesquins els qui usaven l'ocurrència de l'ABC per arremetre contra l'estratègia amfibològica del president ─"ens paren un trampa i hi caieu de quatre grapes". El que no entenia, aquell pujolisme papanates, és que les crítiques no eren només cosa de l'independentisme folklòric, sinó també d'individus que t'aturaven al carrer per dir-te: "Ei, que CDC abans era un projecte seriós!"