Lleida · "Jo no t'he votat", cridava la noia. Felip de Borbó es va sentir objecte d'abús, instrumentalitzat amb l'innoble fi de la fama per la fama, i, violant el protocol i amb altivesa continguda, es va adreçar a l'energumènica ciutadana per fer-li-ho notar: "Ja has tingut el teu minut de glòria, així que deixem-ho córrer." N'hi va haver que van aplaudir el Borbó i van preguntar a la noia, retòricament, si no tenia res més a fotre, en aquesta vida.

Es pot saber què ha fet, vostè, senyor Borbó, per tenir, ja no un minut, sinó una vida sencera de glòria?

Es pot saber què ha fet, vostè, senyor Borbó, per tenir, ja no un minut, sinó una vida sencera de glòria? És certament difícil trobar un element ideològic, vigent i dominant, tan purament reaccionari com el monarquisme ─aquí, joancarlisme i derivats: resulta que el paràsit més fenomenal de tots, aquell en qui la posició de poder i la condició de paràsit són més indissolubles que en qualsevol altre cas, no té cap pudor a acusar algú, públicament i amb posat greu, d'estar parasitant-li alguna cosa ─la glòria.

Avui, la premsa local fa recompte dels ajuntaments d'aquests rodals que no tenen l'efígie del rei al saló de plens. No són gaires, però cada dia seran més i sí, cal convenir, amb Felip de Borbó, que busquen la glòria. Però no pas una de mediàtica i d'un minut, sinó la que, per exemple, van atènyer els catalans el 1931 quan van saber que Alfons XIII enfilava el camí de l'exili.