Lleida · Que no és la ministra, sinó el militar. És una qüestió d'autenticitat (noció, val a dir-ho, relliscosa, i sovint adduïda, com a coartada, pel malparit): el tal militar és autèntic i la ministra, no gens.

Carme Chacón va venir a Lleida amb motiu de la Fira de Sant Miquel i els mitjans locals ho va aprofitar per fer-li un interviu. Chacón perora amb pilot automàtic o, si es vol, s'expressa de la mateixa manera que Vicente el repelente recitava la lliçó ─i proporciona així valuosos arguments a aquells nostàlgics per als quals, si abans hi havia polítics de raça, seductors i audaços, avui només hi ha subproductes de partit, instruments vocals d'un discurs prefabricat.

Ja és tradició que el socialista català trasplantat a un ministeri espanyol intenti fer-nos combregar amb rodes de molí, però el cas de Chacón és el més ignominiós

I diu coses com ara que s'enorgulleix que la tinguin, a Espanya, per una catalanista i pacifista. En el subtext de les paraules de la ministra hi ha una invitació a trencar rígids esquemes mentals segons els quals tercer cos d'artilleria i gandhinisme no poden pertànyer al mateix camp semàntic, igual que dret a l'autodeterminació de Catalunya és un concepte poc amigable al d'exèrcit espanyol.

Ja és tradició que el socialista català trasplantat a un ministeri espanyol intenti fer-nos combregar amb rodes de molí, però el cas de Chacón és el més ignominiós. Chacón no és una política brillant, però, encara que ho fos, no estaria al seu abast propiciar, hegelianament, una síntesi d'elements contraris, ja que un tal fenomen no és possible. Sí que és possible, en canvi, que l'actual ministra de Defensa acabi liderant el PSC i en frustri definitivament la renovació. I també és possible que tu, militar autèntic, exemplar ultramuntà de l'exèrcit espanyol, ens caiguis més bé.