De la reunió d'Artur Mas a la Moncloa se'n desprenen dos capítols, el dels resultats i el de les relacions personals. Pel que fa als resultats són escassos: retorn a la política de peix al cove, quan cada cop hi ha menys peix i el cove és més petit. El president de la Generalitat va aconseguir que el govern espanyol compleixi amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i saldi el deute de 750 milions d'euros en inversions en infraestructures. També va aconseguir permís per endeutar-se i no va veure ni un euro del Fons de Competitivitat, previst en l'acord de finançament, però que el govern espanyol no pensa saldar fins el 2013. Per tant, pel que fa als acords, un balanç bastant trist. Del pacte fiscal, de moment, ni se'n parla.

En quan a la relació personal, molt deteriorada perquè Zapatero no va complir amb el pacte de l'Estatut, no sembla que hi hagi grans progressos, però cal tenir en compte que tots dos es necessiten. Mas necessita diners a la caixa amb urgència per poder pagar els funcionaris i Zapatero necessita el suport de CiU a Madrid per impulsar determinades reformes econòmiques impopulars, com la retallada de les pensions, avalada pels convergents. Tots dos tenen un enemic comú que és la majoria absoluta del PP després de les eleccions de març del 2012 -si no s'avancen- i per tant no es faran massa mal. Però d'aquí a tornar a ser amics, hi ha una llarga distància.

La sensació de la reunió a la Moncloa és com una mena de déja vu, de retorn al passat. Tornen les negociacions de baixa volada, amb objectius modestos, amb escassa ambició nacional, per anar fent el dia a dia, però sense sortir de l'avorrida i desgastadora dinàmica del peix al cove. El salt endavant en matèria de finançament queda ajornat, com a mínim, fins després de les eleccions del 2012. I segons quin sigui el resultat, l'ajornament pot ser etern. s la política de sempre de CiU, i si la pot fer, és perquè gaudeix d'una àmplia majoria al Parlament. No ho oblidem.