Tal com s'ha dit aquests dies, la manifestació ens llança dos missatges. Un és el d'avançar nacionalment, amb el cap ben alt i sense acatar una sentència injusta i imposada. L'altre gran missatge és la constatació del descrèdit de la classe política. La societat civil organitza la  manifestació i el poble, espontàniament, sobrepassa els dirigents polítics. No els necessita. Però estem en un sistema democràtic representatiu i no es pot prescindir dels polítics. Uns polítics que durant molts anys han anat dient que el poble no seguia, que la societat civil no empenyia i que ells ja feien molt amb el que feien. El gran canvi que significa la manifestació és que la societat civil fa els deures i dóna un missatge molt i molt contundent: ja no hi ha excusa. El poble respon i si els polítics volen saltar endavant, allí hi tenen una bona xarxa preparada. Fins ara podien dubtar-ne; ara ja no.

Davant d'això, els partits poden anar fent la viu-viu i seguir pensant en guanyar les eleccions a la Generalitat, mantenir el màxim nombre d'escons possibles, o, individualment mantenir l'acta de diputat o el càrrec. Però el poble no espera això. I tampoc espera unitat a qualsevol preu. El que el poble vol és avançar. Si la classe política vol estar a l'alçada hauria de fer immediatament en els propers dies alguns gestos de caràcter simbòlic rellevants. Gestos de desacatament a la sentència i fins i tot a la Constitució. No cal que siguin estrictament independentistes però sí que siguin contundents, arriscats, que mostrin cruament el conflicte on ens trobem. No ens estem referint a declaracions al Parlament sinó a alguna cosa més. Quelcom prou contundent perquè a nivell internacional parin l'orella cap a aquesta banda de món. Si una manifestació d'un milió i mig de persones no és prou notícia, sí que ho hauria de ser el desacatament explícit, per exemple, dels nostres diputats a les Corts. Si no es segueix aquesta via, a les properes eleccions l'abstenció, els vots blancs i els vots nuls continuaran creixent de forma imparable.