Un debat de mínims per una crisi de màxims. Els dos grans partits, CiU i el PSC, no van protagonitzar un debat precisament lluït en el terreny de les propostes, les solucions i els acords el dimecres al Parlament. Sí que va ser un debat correcte en les formes i que, amb la incorporació de la federació a l'Acord Estratègic, obre la porta a traçar una sortida catalana a la crisi. Unes bones formes que van confirmar a alguns que en la política catalana, sense estat, hi ha poc en joc i a altres que, senzillament, el debat polític nacional va per altres camins que l'espanyol.
No hi va haver acords perquè el govern tripartit no està en condicions de canviar, de forma substancial, el rumb de sortida a la crisi que ha traçat, que passa per no revisar a fons l'agenda social i confiar en la capacitat de regenerar-se del teixit industrial català. La sortida de Montilla i els seus socis no passa, com voldria Artur Mas, per prendre mesures de tipus liberals com les retallades a l'administració o disminuir de forma significativa la pressió fiscal.
Malgrat que la política catalana està immersa en precampanya, el debat no va tenir menys voltatge polític que altres. Sempre i quan CiU no usi la potestat que li dóna el reglament de la cambra per convocar un altre debat extraordinari, el d'aquesta setmana és el darrer gran ple de la legislatura. Artur Mas va atacar pel flanc en el qual sempre burxa en posició d'avantatge: el vincle del PSC amb el PSOE. Ja ho havia fet al darrer debat de política general amb l'oferta de front català a Madrid contra la pujada d'impostos de Zapatero i amb ofertes similars pel finançament autonòmic o les infraestructures. Montilla sempre ho havia acabat desestimant amb l'argument que l'únic que buscava el cap de l'oposició era deixar al PSC i als seus 25 diputats en evidència i, de pas, erosionar Zapatero.
Dimecres Mas es va trobar amb una sorpresa. Malgrat que en el torn de les resolucions el PSC no va voler signar el contracte de front comú que li oferia CiU, el president es va comprometre de paraula que els socialistes hi serien en la defensa unitària de la posició catalana a Madrid. Un gir al que, a ben segur, hi han contribuït l'estratègia electoral del seu partit, que passa per ocupar l'espai central de la política catalana, i les crides del minvat sector més catalanista, amb Ernest Maragall al capdavant, a reforçar el perfil propi a la capital d'Espanya.
Però la clau en el canvi de posició de Montilla és en el desgel de relacions entre CiU i el PSOE. Montilla ha assumit que és viable un full de ruta contra la crisi entre socialistes espanyols i nacionalistes catalans. En aquest context, que a diferència del que passava fins ara apunta a un clima de col·laboració, pel PSC és més fàcil implicar-se i, per tant, no quedar així fora de la preuada foto que es pot estar gestant. A ERC, mentre, ja pensen en com apujar el llistó del front català i evitar que les estratègies a Madrid, si s'acaben materialitzant i són efectives, tinguin com a darrera estació la sociovergència.
