Artur Mas va fer dimarts una roda de premsa important que podria marcar un abans i un després en les conseqüències polítiques de l'acord de finançament autonòmic que, ara ja sí, sembla que el conseller d'Economia, Antoni Castells, és en el camí de tancar.
El líder de CiU havia estat capaç en els darrers dies de deixar sense efecte les crítiques del tripartit, que li tiraven en cara que el sistema de finançament que el Govern de Pujol i Mas va pactar l'any 2001 només havia reportat 250 milions d'euros per any a la Generalitat. Mas havia fet bé en recordar que des de l'any 2001 fins ara ha plogut molt i el valor del diner no és el mateix i que fa vuit anys Catalunya no tenia un Estatut que li permetés reivindicar un model de relació fiscal amb Espanya més equànime i transparent. Però dimarts va voler anar molt més enllà i va posar en qüestió la seva credibilitat en aquest assumpte.
Per una banda, el líder de CiU va donar per fet que el model que s'aconsegueixi no serà bo incidint en la idea que només ell és capaç de desplegar amb encert l'Estatut que va pactar a la Moncloa amb Zapatero. I no només això, perquè va quantificar en 5000 milions d'euros (molt més, per exemple, que els 3500 de la Cambra de Comerç) el resultat de l'aplicació del nou model en el tercer any. Els socialistes afirmaven (i n'aportaven documentació difícil de rebatre) que és la desena xifra que dóna la federació.
D'altra banda, l'afirmació en el sentit que, tal i com va una negociació que el mateix Mas va assegurar que desconeixia en detall, res del que s'aconsegueixi serà òptim, posa en qüestió la credibilitat del líder nacionalista.
s obvi que, per part d'ell, hauria estat més intel·ligent ser menys ansiós i dedicar-se, a pocs dies del pacte, a empènyer i recolzar el Govern per desqualificar-lo amb tota la contundència necessària si després no es considera adequat l'acord. La seva actitud dóna oxigen a una ERC temorosa que el PSC la forci a acceptar un model a la baixa o trencar el Govern. La posició de CiU, afirmen, farà més complicades posteriors campanyes contra el que s'acordi.
Mas també va caure en la temptació d'afirmar que, atès que l'acord serà insatisfactori, el primer que farà ell en arribar a la Generalitat és renegociar-lo. Insinuava, doncs, que els diputats de CiU s'implicaran en la política espanyola per aconseguir-ho. I, sobre tot, electoralitzava l'assumpte posant, de fet, el finançament en la propera campanya electoral, que evidentment ell voldria imminent. Una proclama d'aquesta tipus en un moment clau de la negociació pot fer més mal que bé al líder de CiU, que només s'ha de limitar a no fer errades si vol tornar a guanyar les properes eleccions.
