Que el tripartit és una màquina de trinxar líders ho sabem des que el PSC va descavalcar Pasqual Maragall de la presidència de la Generalitat en una decisió presa al carrer Nicaragua. El candidat d'Esquerra a les últimes quatre eleccions al Parlament, Josep-Lluís Carod-Rovira, tampoc haurà sobreviscut a les
tensions internes del seu partit i al sobreestrès provocat pel Dragon Khan del primer tripartit i per l'enorme tensió que ha regit els destins del segon. Tampoc Joan Saura ha estat capaç de superar amb èxit la dura prova en forma de regal enverinat que Puigcercós i Montilla van fer nomenant-lo conseller d'Interior.
Cap dels signants del pacte del Tinell, doncs, serà protagonista de les primeres eleccions. I no perquè no en tinguessin ganes cap dels tres. Deixant de banda la malaltia que pateix Pasqual Maragall, que s'hagués hagut de retirar igualment, els casos de Carod i Saura tenen una gran similitud. Els dos eren líders que provenien de la transició, però la seva joventut havia creat grans expectatives en l'electorat republicà i ecosocialista.
Carod va ser capaç de fer atractiu el discurs independentista a una part de la població que mai havia pensat en aquesta possibilitat i Saura va ser capaç de donar una cara amable al comunisme i transformar-lo en una mena de flower power atractiu per a nostàlgics de la lluita antifranquista i joves antisistema. Però l'expectativa aixecada per un i altre no s'ha complert, bé per errors dels dos personatges, bé per unes circumstàncies que han resultat més complicades del que es preveien.
En el cas de Carod dóna la sensació que mai ha acabat de superar la llosa del viatge a Perpinyà. Aquell error, combinat amb la gestió posterior que se'n va fer, van condicionar en excés la carrera del líder republicà. Els homes de Puigcercós mai li van perdonar que fes aquell viatge d'esquenes al partit i això es va traduir en una guerra interna que ha portat Esquerra a la difícil situació actual.
El cas de Saura és diferent. Durant el primer tripartit, havent estat nomenat conseller de Relacions Institucionals i Participació, no va patir cap mena de desgast. Al contrari, aquell paper agraït, juntament amb la pèrdua de vots del PSC, li va permetre obtenir 12 diputats a les darreres eleccions, una situació que ni els més optimistes imaginaven.
Paradoxalment, però, aquell èxit va ser el principi del final de la carrera de Saura. Ser conseller d'Interior implica embrutar-se les mans. I Saura va pretendre passar per un departament tan complicat sense fer-ho. La seva ambigüitat en la defensa dels Mossos d'Esquadra ha provocat que no hagi deixat content ningú. Ni el seu electorat, que voldria una policia massa laxa, ni els que aspiren a què els Mossos d'Esquadra siguin una de les millors policies d'Europa.
