Josep Antoni Duran i Lleida no és independentista. Ni tan sols es molesta a simpatitzar la idea en les trobades amb militants dels caps de setmana.
A diferència del que fan altres dirigents de la federació, ell no té problemes en blasmar la idea i, fins i tot, considera que en treu rèdit polític. Si més no personal, convertint-lo en el polític més valorat de l'Estat i un interlocutor homologat pels poders mediàtics i polítics. La mateixa sinceritat que usa contra el sobiranisme, i que va quedar ben palesa amb el seu rebuig frontal a les consultes sobiranistes, li val ara per verbalitzar sense embuts que el que hauria de fer CiU, per poc que la seva reivindicació de pacte fiscal sigui atesa pel proper govern espanyol, és formar part de l'executiu central i tenir-hi ministres. El que al seu dia va fer Francesc Cambó i demanen els poders econòmics de Madrid i de Barcelona però el que mai va voler fer, en contexts molt similars, Jordi Pujol.
L'escenari ha canviat. I si bé al 2007 Mas va despatxar la pretensió de Duran de tenir un paper determinant i d'actor principal en la governabilitat d'Espanya amb l'argument que la federació no podia ser oposició a Barcelona i govern a Madrid, avui les coses són diferents. Per mig només hi ha la promesa d'obrir una transició nacional cap al dret a decidir que en el seu dia va formular Artur Mas en prendre possessió com a president i que difícilment podria tenir alguna mena de coherència amb formar part d'un govern del PSOE o el PP.
Duran ha fet la proposta de formar part del govern espanyol i ha esperat a que el debat es generi. De moment, CDC guarda un calculat silenci. És una qüestió de temps. Els convergents encara no han triat la persona que serà el número dos de Duran a Madrid (i que podria acabar al capdavant del grup parlamentari si el líder d'Unió acaba sent ministre o torna a Barcelona com a número dos de l'executiu d'Artur Mas si hi ha majoria absoluta) i aquest és un debat que en cap cas volen obrir en aquest moment.
Sigui com sigui, Duran ha tirat pel dret sense encomanar-se a Mas i fins i tot ha afirmat que la seva intenció és compartida pel president de la Generalitat. Aquest, però, s'havia limitat només a insinuar uns dies abans l'oferta d'un segon Majestic. L'eix central del catalanisme s'ha desplaçat, tal i com va demostrar la manifestació del 10 de juliol o el consens que genera la proposta de concert econòmic. Però els dirigents de la federació semblen encara instal·lats en els vells esquemes.
