Les eleccions gregues marquen el cap de setmana. La coalició d'esquerres Syriza es perfila com a guanyadora dels comicis. Estan a favor de l'euro però rebutgen els plans d'ajustament que, després del rescat, els ha imposat Europa.
I a Catalunya hi ha qui somia amb una Syriza nostrada, no tant pel seu caràcter contestatari amb l'austeritat -que també- sinó sobre tot per la seva capacitat, provada, de renovar l'esquerra.
En efecte, des que el tripartit va acabar amb els seus ossos a l'oposició (només ICV es va salvar de la desfeta que va obligar a el PSC i ERC a fer un resset) els pensadors i corrents de l'esquerra catalana s'han volgut repensar i han buscat referents de tota mena.
Els beneficia que el discurs de les retallades d'Artur Mas no acaba de quallar, que com deia una enquesta de La Vanguardia publicada la setmana passada els ciutadans encara prefereixen pagar més impostos que no pas patir més retallades.
Si en alguna cosa té un punt de trobada l'esquerra catalana és en la radicalitat democràtica. I ara això passa pel dret a decidir
CiU sap que té majoria però que no se sustenta sobre una sòlida majoria conservadora. Per això Mas ha de fer equilibris i contenir el sector més dretà i liberal del seu partit. CiU no les té totes, però té un líder, com el té també Syriza. Hi ha qui diu que els líders sorgeixen sols, quan les coses van bé i que, avui en dia, els lideratges són compartits i no com els d'abans. I és cert. Ja no hi haurà cabdills que alcin el dit i es posin un poble darrera, com passava al segle passat.
Les societats dels mitjans de comunicació de masses i heterogènies no estan per això, però el cert és que l'esquerra catalana va curta de líders. Oriol Junqueras prefereix recuperar els vots que va perdre ERC a costa de CiU que no pas enfortir un front d'esquerres, Joan Herrera no és capaç d'anar més enllà des les sigles d'ICV i Pere Navarro no acaba de quallar al PSC. Però segurament si en alguna cosa pot tenir un punt de trobada l'esquerra catalana si vol refundar-se és en la radicalitat democràtica. I ara això passa pel dret a decidir.
En aquest sentit, Iniciativa fa temps que fa passos decidits i intenta acomboiar dins seu totes les sensibilitats del catalanisme, fins i tot la independentista. La seva fermesa amb el concert és un aval. I el dret a decidir és la radicalitat de democràtica ara a Catalunya. Se l'ha fet seu ICV, que per fi està disposada a posar-lo en pràctica, i només queda que el PSC faci el pas. Ara els socialistes organitzaran una convenció sobre el tema del dret a decidir. Segurament encara no abraçaran la idea però ja comencen a caminar. I si es troben comuns denominadors ambiciosos l'esquerra pot tornar a treure el cap.
