Guillermo Jiménez, Manuel Aragón i Ramón Rodríguez.

Barcelona · Aquest fiscal arriba tard i ja és darrere del president Rajoy (a través del plasma, i sense preguntes), de l'esgrimista Fernàndez Diaz, l'escapista Llanos o els descamisats del PSOE, entre altres mil. Potser per això jo, que sóc un funcionari de "gamma baixa", sense capacitat d'incidir en la tasca dels meus companys, i reconeixent la vulnerabilitat en què em trobo respecte el poder, em veig amb forces de rebatre, i de rebutjar públicament, el que ha estat capaç de pronunciar, en un atac d'ira, l'ínclit fiscal, possiblement per no ser menys que els altres.

He dic que sóc vulnerable i conec de què són capaços. Ho detalla magníficament el magistrat  Santiago Vidal a Els set pecats capitals de la justícia (Ara Llibres), on repassa algunes de les majors barbaritats jurídico-polítiques del sistema judicial espanyol, les quals han quedat impunes tot i haver vulnerat i trepitjat fonaments bàsics dels drets individuals i de les lleis processals: l'empresonament indiscriminat d'independentistes catalans abans de les Olimpíades de Barcelona pel jutge Garzón o el tancament del diari Egunkaria. La maquinària judicial va ser tan implacable com il·legal.

El jutge Garzón, tingut per alguns estaments com un respectuós demòcrata i perseguidor de dictadors, quan van acabar les Olimpíades, va deixar lliures els detinguts sense càrrecs i va arxivar el cas (i no ha estat apartat fins ara de la carrera judicial!). El diari Egunkaria el van tancar sis anys amb només proves indiciàries. Van perdre, òbviament, tots els lectors i van arruïnar una empresa, un mitjà de comunicació. La sentència va ser posteriorment declarada il·legal pel tribunals europeus, tot i que els jutges espanyols, després d'anys, encara no han establert les mesures compensatòries pel tancament del mitjà de comunicació, una acció per altra banda, totalment inèdita en un país democràtic.

El mateix magistrat Vidal exposa la dubtosa imparcialitat d'alguns magistrats del Tribunal Constitucional (TC), enquadrats dins l'òrbita del PP, el nomenament dels quals han causat desconcert dins del mateix col·lectiu judicial. Cita un dels casos més descarats, el del magistrat Enrique López. Segons el llibre, l'única experiència judicial de López va ser la de jutge d'instrucció durant un any aproximadament, període en el qual va dictar 64 sentències, quan la mitjana és de 400. La quasi nul·la experiència judicial la va suplir pel còmput del seu treball en una destinació a dit com a assessor jurídic del Ministeri de Justícia (segons les hemeroteques, per assegurar-li un lloc en cas de necessitat, va aconseguir una cadira a la Sala penal de l'Audiència Nacional).

Tal devia ser la gratitud del PP vers aquest singular personatge que el van nomenar, ni més ni menys, que vocal del Consell General del Poder Judicial. Anys després, el 2013, obtinguda la necessària "experiència" judicial, i a instàncies del PP, és proposat per a una plaça de magistrat del TC. El més llastimós, sobretot pel PP, és que, tot i els esforços d'embotir dins el Tribunal Constitucional un personatge tan favorable als seus interessos, López es marca sol i va durar un any al càrrec. Va ser enxampat per la policia a primera hora del matí conduint una moto amb una taxa d'alcohol de 0,98 mg/l -el permès és de 0,25 mg/l. Tot i que va espernegar durant dies, i el PP va moure cel i terra, al final no va tenir més remei que presentar la dimissió. Però no per mort el gos mor la ràbia. El successor de López ha estat el fiscal Antonio López, que va portar personalment moltes de les iniciatives de la Fiscalia per il·legalitzar el partit polític Batasuna.

En definitiva, un altre magistrat plenament independent i lliure de prejudicis polítics, com tampoc els deu tenir el magistrat Pedro González-Trevijano, recusat pel Parlament de Catalunya per les seves esperpèntiques accions contra Catalunya. Altres membres del TC són Andrés Ollero, diputat del PP durant anys per Granada, Santiago Martínez-Vares, que des del Tribunal Suprem va ser especialment dur amb les lleis de l'ensenyament del català, i Pedro González, que ha ocupat càrrecs de confiança amb el govern del PP a l'època Aznar.
L'actual president del TC, Francisco de los Cobos, és ultranacionalista espanyol i va publicar en un llibre frases tan eqüànimes com 'el diner és el bàlsam racionalitzador de Catalunya'"
Però anem més enrere per veure quin tipus de tarannà personal han tingut els presidents del TC. En una senzilla cerca per internet ràpidament ens apareix l'expresident, Manuel Jiménez de Parga, aquell bufó graciós que va expressar públicament frases tan equilibrades i assenyades pel càrrec com "quan els andalusos teníem dotzenes de fonts d'aigua de colors, en algunes zones d'aquesta anomenada comunitat històrica [Catalunya] ni tan sols sabien què era rentar-se les mans".

L'actual president del TC és Francisco de los Cobos, un ultranacionalista espanyol, que no s'amaga de les seves idees i que va publicar en un llibre frases tan eqüànimes com "El diner és el bàlsam racionalitzador de Catalunya". De los Cobos va amagar, mentre es valorava la seva idoneïtat per ser president del TC, que havia estat militant i actiu col·laborador del PP, participant en diversos seminaris de la FAES (Fundación para el análisis y los estudios sociales, una fundació privada vinculada al PP i especialment al desenvolupament ideològic de les idees d'Aznar). No obstant, aquest posicionament polític, se l'ha qualificat "d'independent ideològicament" i d'idoni pel càrrec de president del TC, una asseveració que avergonyeix molts membres de la carrera judicial (segons algunes informacions periodístiques, el seu nom apareix en algunes -sospitoses- donacions del PP a canvi de fer informes per a la FAES, que estan sent investigades dins el cas Gürtel).

A través d'internet també apareix una fotografia publicada pel diari El País el 2010. Pertany als magistrats del TC Guillermo Jiménez, Manuel Aragón i Ramón Rodríguez durant una corrida de toros a Sevilla. Els gustos de cadascú són molt personals, però la imatge és rància, de senyoret latifundista. El fet és que aquests tres afeccionats a veure matar animals a poc a poc (l'objecte florit de la part de sota és l'asta clavada al toro) van anar a la plaça de toros per demostrar la imparcialitat que caracteritza els magistrats del TC. Va ser un acte de valentia jurídica, de xuleria castissa, i que no devia afectar gens a l'admissió a tràmit, al cap de pocs mesos, del recurs del PP contra la llei catalana que prohibeix les corrides. El que transmet la fotografia és, senzillament, vomitiu.

Amb uns membres tan esperpèntics, el que hauria de ser un alt tribunal, imparcial, prestigiós, que sigui reconegut per les sàvies decisions de consens polític i d'articulació jurídica, ha hagut de veure com, fins i tot al Tribunal Suprem, no li queda més remei que desqualificar. El Tribunal Suprem, ho esmenta el llibre del magistrat, s'expressa així en una de les seves decisions: "la sentència del Tribunal Constitucional conté uns raonaments inacceptables, puix que desconeix els conceptes bàsics de la instància processal, i cau en un error inexcusable per ignorància ...". Un atac públic i per escrit per part del Tribunal Suprem és inusual i evidencia fins a quin punt la incapacitat i ineptitud dels membres del Tribunal Constitucional ha remogut, i ha fet explotar, als magistrats del Tribunal Suprem.

Els funcionaris hem d'obeir un Tribunal Constitucional els membres del qual són els primers que se salten les elementals normes de coherència per ser-ne membres? ¿Cal complir els designis (que no dictàmens jurídics) del TC, que obeeixen a un recurs presentat pel govern espanyol de la mà de l'aplicada i altiva Maria Silva, filla del ministre franquista Francisco Silva Muñoz? Està el TC, ple de personatges estrambòtics, legitimat per emetre sentències? Hem de fer cas de les advertències adreçades als secretaris municipals per part de la sibil·lina delegada del govern espanyol a Catalunya, les quals no aporten res i només pretenen sembrar temor? O bé, arribats a aquest punt, de quasi no-retorn, és lícit, legal, i obligatori, desobeir el TC?  Doncs, sí. I per dos motius.
Qui comet actes il·legals són els aparells de l'estat que amenacen difusament els funcionaris amb la incoació d'expedients disciplinaris i l'acusació penal"
El primer. En la societat existeix un sentiment genèric d'allò que és just. És un "instint jurídic", que distingeix entre el que està bé i malament, és el sentit d'equitat que una societat determinada accepta com a adequat, vàlid i assumible per a la convivència social, que accepta amb respecte els deures que imposen els encarregats d'impartir justícia i que compleix les normes que emanen de l'autoritat per un superior benefici comú. El sentiment col·lectiu de "justícia", o del que és just, s'ha conceptualitzat filosòfico-jurídicament en un genèric "Dret natural", una difícil disquisició que han intentat analitzar grans pensadors, des de l'antiga Grècia als filòsofs cristians de l'Edat Mitjana, de la Il·lustració als nostres dies. Més que la "justícia", però, el maldecap filosòfic és el de la injustícia institucional. Sant Agustí va dissipar el dubte molt sàviament: non videtur esse lex quae iusta non fuerit, no existeix llei que no sigui justa o, dit al contrari, una llei injusta no és llei.

I aquí rau la segona raó. El Parlament de Catalunya ha aprovat, i promulgat, una llei ajustada a dret, complint amb tots els formalismes exigibles i que, per altra banda, ha estat referendada per majoria en els plens municipals de 920 dels 947 municipis de Catalunya. Davant la dicotomia de a qui obeir (un possible xoc de legalitats), quina és la que preval. La llei espanyola, injusta i amenaçadora, o la llei catalana, transparent i que pretén facilitar el lliure exercici de la democràcia. Siguem seriosos. ¿Obeirem a uns personatges tronats que han pronunciat com a ninotets al que els dicta el govern del PP i que ni tan sols han respectat una mínima aparença d'imparcialitat i objectivitat o bé acatarem la decisió majoritària del Parlament que nosaltres hem elegit a les urnes? Estem a favor de les amenaces o de la il·lusió, del joc brut o de la transparència?

Mirem-ho al revés. Qui comet actes il·legals són els nombrosos aparells del poder de l'estat espanyol, que amenaça difusament els funcionaris amb la incoació d'expedients disciplinaris i l'acusació penal, que comportaria la suspensió de sou i feina, tot per complir ... una llei legal. Què en dirien els filòsofs del Dret Natural? Que ha de prevaldre allò que és legal per damunt dels pronunciaments arbitraris dels jutjats, per molt Tribunal Constitucional que es vulguin dir.

I posats a anar fins el final. Què ens poden fer, als funcionaris i treballadors públics. Potser engarjolar-nos, com al president Companys pels fets del 6 d'octubre de 1934. És possible, però fixem-nos en un petit detall. La garjola on eren el govern Companys era petita. Quanta gent estava a les darreres concentracions de l'11 de Setembre i quants estaran al costat dels funcionaris que obeiran la llei del Parlament a Catalunya. El nombre aproximat de funcionaris catalans que passaran a l'acció seran mil, cinc mil, deu mil o cinquanta mil, qui sap, però la pregunta real és: com es denuncien, expedienten, intimiden, detenen i engarjolen a deu mil o a vint mil funcionaris. Qui executarà l'ordre d'intimidació i persecució, i a on, com, amb quins mitjans, amb quins procediments? Enviarà Rajoy un missatge gravat demanant reforços a Europa?

Si la decisió és presa per la majoria dels funcionaris de Catalunya, com així serà, la situació serà caòtica per a aquells que volen imposar la por. Es trobaran amb la situació que el genial humorista Ermengol (d'origen argentí) ha dibuixat més amunt. Podran amenaçar i coaccionar a un o a deu funcionaris, però no a centenars, ni a milers. Siguem pràctics: ni que s'atreveixin a posar tots els mitjans il·legals de què són capaços (ja hem vist els processos judicials del jutge Garzón i d'Egunkiaria), el resultat és que col·lapsarem el sistema. No ens poden engarjolar a tots, ni ens poden substituir a tots. Funcionaris i treballadors públics: Junts, serem forts! Arribat el gran moment, no podem quedar-nos quiets. La responsabilitat que tenim és massa gran per deixar-nos intimidar per uns energúmens.

Com exclamaven els nostres avantpassats: Desperta ferro!!