Les retallades que està impulsant l'executiu d'Artur Mas estan monopolitzant l'actualitat política. Amb el món sanitari i educatiu en peu de guerra i amb un fons de competitivitat que el govern espanyol ha reiterat que no pagarà, el conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, afirmava recentment que s'abaixaria l'IRPF a les rendes més altes. Al final, marxa enrere del govern davant l'allau de crítiques i una pregunta que torna a quedar a l'aire: quin és el relat, el projecte de futur, que vol impulsar Mas? En la mateixa entrevista a Europa Press en què apostava per la rebaixa de l'IRPF a les rendes més altes i a la supressió de l'impost de donacions, Mas-Colell afirmava que creia que la independència era viable econòmicament. La lògica de la contestació del Conseller és esclatant: "si hi ha 200 països al món que sí que ho són", perquè no podria ser-ho també Catalunya, més tenint en compte les seves potencialitats? Però aleshores, la pregunta a fer seria: és viable una Catalunya dependent de l'Estat espanyol?

En poc més de 100 dies, el govern està retallant el 10% del seu pressupost per intentar reduir el dèficit català. L'exercici afectarà de manera determinant la sanitat i el sistema educatiu del país, i pot acabar desnaturalitzant l'espai comunicatiu català, que tants esforços ha comportat. Mentrestant, l'executiu espanyol es nega a pagar els 1.450 milions d'euros que deu del Fons de Competitivitat i l'espoli fiscal continua buidant les arques de la Generalitat. A aquest panorama, cal sumar-hi mesures difícilment assumibles com la quasi supressió de l'impost de successions en l'actual context, quan el tripartit ja l'havia reduït anteriorment en gran part, o les declaracions de Mas-Colell que, tot i que han estat matisades posteriorment descartant cap mesura d'aquest tipus mentre duri la crisi, genera més malestar i incomprensió per part dels ciutadans de Catalunya.

La situació, doncs, obliga al govern a marcar un full de ruta, un camí que pugui redreçar aquesta situació més enllà de les retallades i que pugui injectar il·lusió. I l'aposta del nou govern, de moment, passa pel pacte fiscal (no confondre, en cap cas, amb el concert econòmic). El projecte que ha de fer més digerible l'actual situació és la d'esperar que l'any 2012, després de les eleccions estatals, el PP no arribi a la majoria absoluta per tal que CiU el pugui forçar a reduir el dèficit fiscal català. Les negociacions començaran amb un problema d'origen: Mas ja ha renunciat al concert i va afirmar durant la campanya que amb el nou pacte pretenia reduir l'espoli a la meitat (un 5% del PIB català, i uns 11.000 milions d'euros anuals). Tot i l'evident avenç en el terreny econòmic que suposaria, doncs, és necessari recordar que a Alemanya, per exemple, el Tribunal Constitucional del país va considerar que per sobre del 4% la solidaritat és injusta, deixant de banda que es respecta el principi d'ordinalitat dels länder, és a dir, que aquests mantenen la mateixa posició que tenien abans d'haver contribuït en concepte de solidaritat.

El panorama no convida a l'optimisme, precisament. I la sensació que es comença a estendre és que la duresa amb què Mas està duent a terme les retallades s'hauria d'exhibir a l'hora de plantar cara políticament al govern espanyol. El temps de les negociacions i pactes va morir amb l'Estatut, i ara tan sols queda un horitzó, no només possible, sinó l'únic que pot garantir la supervivència d'aquesta nació. I aquest horitzó recau, única i exclusivament, en la voluntat dels catalans.