No són pocs els qui aquests dies assenyalen la contradicció que significa veure ERC al Govern practicant el peix al cove i CiU rebutjant, des de l'oposició, l'acord de finançament aconseguit. La prudència, però, recomana analitzar la situació a partir dels arguments que es puguin donar des d'una banda i de l'altra i, també, fugint d'apriorismes que hauríem d'haver superat fa temps; com ara creure que CiU sempre practicarà el peix al cove i que ERC traurà pit independentista passi el que passi.
Certament, com ha apuntat de manera brillant en Ferran Casas, Mas arrisca, i molt, posicionant-se en contra de l'acord assolit pel Govern i reivindicant el compliment íntegre de l'Estatut. Efectivament, hi ha hagut pocs mitjans crítics i cap ha defensat obertament les tesis de CiU; els nacionalistes han servit amb safata de plata les acusacions d'antipatriotisme i de generar desafecció fetes des de les files socialistes.
Ara bé, de l'aposta de Mas se'n poden fer lectures diverses. En certa manera, concloure que CiU es presentarà a les properes eleccions amb una oferta electoral de peix al cove pot ser un error que no ajudaria les aspiracions sobiranistes. En primer lloc, tal com ha dit Artur Mas, l'Estatut anterior se supeditava a la LOFCA a l'hora de negociar el finançament, i amb l'actual no s'hauria d'haver fet així, però s'ha fet. La reunió del Consell de Política Fiscal va tenir lloc abans i no després que es reunís la Comissió Mixta Bilateral Estat-Generalitat. Per tant, un cop superada la sentència del Tribunal Constitucional, i comptant que no retallés certs aspectes de l'Estatut, una oferta de peix al cove, si més no, podria incloure la bilateralitat que Jordi Pujol practicà amb èxit de president a president el 2001 al Majèstic. Una bilateralitat que és cabdal per al reconeixement de la nostra nació, encara que sigui del Principat, com a societat diferenciada. L'argument contra la multilateralitat de les negociacions sobre el finançament entronca amb la tradició de Pujol, però és un element clau per al sobiranisme.
En segon lloc, veure l'acord obtingut com una simple operació de negociació i comparar-la amb les estratègies de peix al cove de CiU per part dels socialistes podria acabar beneficiant als nacionalistes. En ciència política se sol dir que quan un partit intenta imitar-ne un altre l'electorat sol preferir l'original i no pas la còpia. Per tant, les reiterades comparacions del conseller Castells amb els pactes del 2001 poden demostrar que els números són millors (tot i la incertesa existent sobre les xifres exactes i el seu seguiment); però també poden fer veure a l'electorat que si la cosa va de peix al cove i ja està, potser CiU ho hauria fet millor en la conjuntura actual.
Finalment, cal anar en compte amb les etiquetes que es puguin penjar abans d'hora. En aquest sentit, la situació de CiU pel que fa a la seva estratègia a llarg termini és encara incerta. Però sabem que els nacionalistes ja no tornaran a ser el partit de Pujol, ja que el lideratge que tingué durant gairebé tres dècades ha donat pas a interpretacions diverses i d'aquí han sorgit unes quantes plataformes de militants (tant a CDC com a UDC). Caldria, doncs, que, des de les files de l'independentisme i el sobiranisme en general, es tingués cura a l'hora de valorar les propostes que CiU pugui fer a les properes eleccions en un context que tindrà novetats considerables, com ara la sentència del TC sobre l'Estatut o el pacte del finançament amb xifres concretes. Un escenari on es mantingués el tradicional peix al cove només podria frustrar els qui havien dipositat expectatives sobiranistes en aquesta formació, que, en canvi, podria dur a terme aquesta estratègia millor que els socialistes bo i fent valer els seus diputats a Madrid.
