El cas escocès és ben conegut pel sobiranisme català i aquesta setmana ens ha arribat una novetat destacable: la comissió Calman, formada per tots els partits menys l'SNP (Scottish National Party), ha acordat traspassar 24 competències més de Westminster al Parlament de Holyrood. La posició dels independentistes, insatisfets amb
aquest avenç tímid i amb una comissió pròpia d'anàlisi de l'autogovern, ha servit per reafirmar el seu full de ruta. Al govern autònom des del 2007, malgrat que en minoria, Alex Salmond vol tirar endavant l'estratègia del referèndum per la plena sobirania a la segona legislatura. s a dir, primer governar, tal com fa ara, i després convocar el referèndum després dels comicis del 2011. Els resultats a les darreres eleccions europees confirmen la tendència a l'alça del seu partit, que per convocar la consulta podria comptar amb aliances de partits minoritaris com ara l'SGP (Scottish Green Party) o la diputada independent Margo MacDonald, vinculada al sobiranisme.
Malgrat la unitat aparent del partit de Salmond hi conviuen encara apostes estratègiques diferents. La divisió interna de l'SNP fou màxima el 1979 quan va fracassar l'estratègia proautonomista i es produí una fractura entre gradualistes i fonamentalistes. En aquella ocasió, malgrat el resultat majoritari a favor de la devolució en referèndum, la participació no arribà al 40% requerit. Als 90', però, el triomf de l'estratègia autonomista amb la devolució del Parlament l'any 1998 tornà a cohesionar el partit amb arguments renovats sobre els beneficis econòmics d'una Escòcia independent.
El cas de l'SNP és un bon exemple del dilema que solen patir els partits independentistes o autonomistes. L'estratègia democràtica del referèndum d'autodeterminació convocat des del govern implica tres qüestions: tenir un suport electoral ampli; entrar al govern; i convocar el referèndum. Ara bé, l'estratègia de maximitzar el vot pot dur el partit a la moderació si més no dels seus votants; i d'altra banda, entrar al govern no significa necessàriament estar en condicions de convocar una consulta si aquest és en minoria o de coalició. Davant d'aquesta conjuntura l'SNP apostà pel gradualisme, la construcció de l'autonomia, com una mesura transitòria que permetés obtenir rèdits polítics en contraposició a l'estratègia fonamentalista del "tot o res"; tot plegat, corrent el risc de tornar a rebre crítiques internes per part dels militants més sobiranistes.
Resulta inevitable, des del sobiranisme català, buscar paral·lelismes amb el cas escocès, no obstant les diferències són prou evidents. En primer lloc, l'autogovern català té una trajectòria molt més consolidada que l'escocès, amb CiU com a principal artífex durant 23 anys i una acceptació d'aquesta via dins el nacionalisme majoritària fins fa pocs anys. En segon lloc, l'únic partit independentista amb representació parlamentària, ERC, entrà al govern el 2003 com a soci minoritari malgrat l'espectacular increment de suport electoral que havia tingut, amb possibilitats nul·les de dur a terme qualsevol estratègia independentista a curt termini.
Finalment, la divisió interna dels independentistes parlamentaris, amb l'escissió liderada per l'exconseller Joan Carretero, ha arribat després de més d'una legislatura d'exercici de govern de coalició, fruit del desencant de la militància amb la manca de resultats sobiranistes de les polítiques d'ERC i les imposicions dels seus socis de Govern. El cas català, doncs, introdueix nous reptes per a l'estudi de les estratègies sobiranistes.
L'esgotament de la via gradualista implica la necessitat de plantejar alternatives que satisfacin la militància i els votants. Aquestes passen, de manera necessària, per la innovació més enllà de la via del referèndum en cas de no disposar de coalicions de govern majoritàries; per la recerca d'acords amb els que durant 30 anys han defensat l' autonomisme i, sobretot, per debatre què voldria dir una estratègia gradualista, si només aquesta fos possible, en un context d'estancament definitiu de l'autogovern.
